Calma

25/10/06 17:47 · Serviria de poc dir que regnava una certa calma a la cambra. Tampoc seria molt útil definir aquell silenci estrany que a vegades t’ofereix el pati interior d’una pis a la gran ciutat (saps que si pares l’orella acabaràs sentint el motor d’algun cotxe, però si et fas petit i et deixes emportar, gairebé podràs creure que ets molt lluny, apartat d’aquests milions de persones que ocupen, conjuntament amb tu, el sòl urbà). No ajudaria gens explicar com el gat, que també habita la casa i sovint n’és l’amo, es cargola en postures impossibles per llepar-se una part remota del cos. No. Allò que realment seria interessant és saber per què hi havia calma, per què el silenci semblava possible, per què un gat seia tranquil enmig d’un enrenou multitudinari. L’agenda buida, aquesta era l’única resposta a tota la poesia d’aquell moment. Haver aconseguit cinc minuts d’imprevisió. Després d’aquell instant no n’hi havia d’haver cap més, no feia falta. Sense planificacions, podies evitar sentir el brunzit del tràfic i el vent semblava que només hi era per moure una mica les fulles de les plantes, per recordar que encara que tot semblés quiet, la vida continuava. · 25/10/06 17:59. Foto: Rodolfo Serra.