Maduresa necessària

Les paraules, a poc a poc, es carreguen de significats que no sempre els pertoca. Amb el pas del temps, alguns d'aquests queden antics i en desús. Allò que abans era un insult (maricón), avui en dia és una opció sexual; allò que ahir era menyspreable (no ploris com una nena!), avui forma part de la intel·ligència emocional. És evident que aquests canvis ens els dóna el temps, perquè és precisament en el transcurs d'aquest que les coses poden prendre certa maduresa. Podríem parlar, per tant, de la maduresa del maricón i de la maduresa de la dona i no ens equivocaríem; la seva maduresa com a col·lectiu ha evolucionat. Per sort, també ho fan les paraules, entitats indissociables de nosaltres mateixos. Però que passa quan una paraula es carrega d'usos, significats, simbologies i semblances que el pas del temps no esborra? Què en fem de tots aquests mots que continuen marcant les nostres vides sense que hi hagi possibilitat d'evolució? Parlem de la mort, per exemple, del seu estigma, sempre assetjadora, maleïda, destructora. Quan podrem buidar la mort dels seus adjectius dolorosos? Ho té difícil. La mort no té col·lectiu, encara que n'hi hagi moltes i no siguin tan diverses com als seus protagonistes els pugui semblar. La mort no madura, no evoluciona. I la paraula que l'acompanya tampoc.