En joc (2)

No n’hi ha prou amb una partida. Ni amb mil. Cal jugar constantment per poder entreveure –encara que només sigui per un instant!- la cara agònica del teu contrincant. Ja fora del local on durant tants mesos havia invertit el seu temps, on havia tergiversat la realitat, desfet la personalitat, es refregava les butxaques buides. Havia perdut tot el que portava a sobre, tot el que podia jugar-se en una partida de cartes ho havia deixat en mans d’aquell home prim amb una americana de blau sòrdid. Havia sentit les etapes de la desesperació, el so estrident d’un bitllet que se’n va –només els perdedors coneixen tan profundament aquest so com ell ara el recordava-, però sobretot havia viscut al límit d’ell mateix, a l’exterior, en realitat. Somreia mentre pensava en el seu biògraf, si alguna vegada existís, on posaria aquell episodi? Sabria desxifrar-lo? La seva obsessió s’havia convertit en realitat, en una pel·lícula que ningú es creuria. Tampoc calia. No pretenia explicar-ho a ningú, lluir-ho enlloc. Però li agradaria veure els ulls del seu biògraf, semblants als seus en la seva feina habitual, quan a través de les pistes dels altres desxifrava vides passades. Entendria el joc, la partida, trobaria la carta marcada? S’estava fent de dia i els gats tornaven a les seves cases. Miols servien de claus a les finestres dels pisos baixos, on algun individu somnolent es creuria amo d’aquell gat que ara entrava de nou a la seva estància, al castell del qual n’era el rei sense que ningú se n’adonés. Com ell mateix, que era l’emperador de la seva pròpia broma sense que en quedés constància enlloc.