Cubata

Ell li diu en veu baixa que aquell correu era una broma, que no hi havia cap mala intenció, però que, és clar, ella, aquella, l’altra, la que és amiga del seu nòvio, és molt susceptible. No creus, li diu, que és molt susceptible? I ella agafa el cubata, pren un glop i quan sembla que està a punt de tenir regust de traïció, li contesta. Ja no sento la resposta –la música està alta-, però per la cara que ella posa, i sobretot per la decepció que es pot llegir en la d’ell, sé que no ha intentat quedar bé, desfent l’amistat que l’uneix amb ella, aquella, l’altra. Precisament la mateixa que riu distreta al costat del seu millor amic, el nòvio, absents els dos a l’escena que jo he seguit al meu costat. No semblen enfadats, ni tan sols tibats, com hauria de ser segons el que ell li ha explicat, l’altre, aquell, el que volia una resposta afirmativa per crear conxorxa, quan li ha dit que feia dues setmanes que ella, la susceptible, no volia parlar amb el seu nòvio, que ara riu tranquil·lament de l’última broma d’ella, aquella, l’altra, i semblen feliços. Giro el cap i sota meu –jo estic alçat en una tarima de la discoteca on es pot fumar-, en veig una altra que parla amb la seva amiga. Li explica que ell, el de la conxorxa, no li cau gens bé. En realitat, no li explica, però l’altra, l’amiga, li ha dit que ell està per allà, amb un to més o menys alegre, com si hagués de ser una casualitat benvinguda, i els ulls d’ella, la que tinc just sota meu, s’obren com dos plats, indicant que de benvinguda res, que és una notícia que preferiria no haver sentit. L’altra també té un cubata, com la primera que ha frenat la possible aliança, i s’empassa un bon glop, abaixa la mirada i estic segur que, al final de l’estómac, el martini fred li senta com una patada, perquè li diu que a ella tampoc i és sincera, no li cau bé, però tampoc tenia ganes de dir-ho; es nota, perquè mira cap a l’escenari. Jo també ho faig i me n’adono que el concert que està oferint el primer grup de la nit no interessa a ningú. Poster a la parella d’edat mitjana que els miren estupefactes, segurament els pares del cantant que intenta quadrar uns acords massa sentits. Intento tornar a la selva urbana que s’ha creat al meu voltant, desxifrar-ne alguna altra història –la veritat és que a vegades m’entristeix, però no puc evitar-ho!. Per sort, el meu amic arriba amb els dos cubates que ha anat a buscar, em dóna el meu, brindem i, sense badar boca, bevem.