Petició :: Aïllament volgut

Era de nit. Ho era, n'estic segur perquè tot i tenir les persianes baixades, el silenci era encoratjador. És a dir, no era un silenci d'aquells que et deixa paralitzat, del qual creus que sortirà un monstre o un fantasma ancestre en qualsevol moment; era més aviat un silenci d'aquells que t'anima a estar tranquil, a compartir el repòs que la resta de la ciutat ha decidit obtenir de forma col·lectiva. Per això us puc dir amb tanta seguretat que era de nit, tot i que feia dies que les persianes eren baixades i la llum del dia no entrava a la meva cambra. Per si no ho sabíeu, el sol és una de les pitjors distraccions que pugui tenir qualsevol que s'hagi marcat una fita, si no mireu com va acabar Ícar... però no cal anar tan lluny, només cal sortir a passejar per la Rambla i veure com els turistes rosats -cremats, gambejats, voluntàriament carbonitzats- s'asseuen durant hores a les terrasses, deixant-se perdre els carrerons més humits, els museus més tancats que hi ha en aquesta ciutat. També és veritat que ells estan de vacances i jo no, però no és excusa per perdre el temps! La història es difumina com el pas de les hores entre aquestes quatre parets. És veritat que he perdut una mica el nord i la falta de temps físic, d'aquest que la gran estrella ens ofereix quan impacta en la nostra pell, pot arribar a embogir una mica, però és l'única manera, no n'hi ha una altra. Si tens una fit, i jo la tinc, has d'amagar-te del sol, has de fugir de la llum natural que t'empeny a compartir la teva vida. L'avantatge d'aquest aïllament volgut és la possibilitat que et dóna la inòpia temporal d'entrellaçar les coses fins a possibilitats remotes. Vull dir, no cal posar-se a fer una cosa i després una altra i, sobretot, no cal deixar-se emportar per "ho he d'acabar abans de la nit". El dia no existeix i la nit tampoc, com a mínim si decideixes no fixar-t'hi. És clar que aquell dia ho vaig fer, vull dir que m'hi vaig fixar, perquè si al mig del menjador comencen a crèixer estranyes beines de color púrpura, intentes fixar-te en què passa al teu voltant. Potser no us ha passat mai, però us puc ben jurar que si de cop, en un moment qualsevol (del dia o de la nit) al bell mig del vostre menjador comencessin a créixer beines de color púrpura de forma circumferencial, com si haguessin decidit néixer per ballar una sardana, us puc assegurar que miraríeu, escoltaríeu i oloraríeu tot el que passa al vostre voltant. I així ho vaig fer: era de nit, l'habitació que abans era blanca ara semblava reflectir el púrpura d'una forma inegable i l'olor -no us ho creureu- era de roses. Feia molt temps que no sentia una olor de roses com aquella. I no vaig poder evitar pensar en els rams de les ballarines principals, desenes de rams de roses tancats en un camerino, perfectes, flors embolcallades amb llaços blancs. Així que, després de tot plegat, vaig pensar que una cosa que fes tan bona olor no podia pas ser dolenta. Senzillament, vaig decidir unir-me per primera vegada en molts mesos al son col·lectiu que s'havia emportat els habitants de la meva ciutat. Al cap d'unes hores, ja era de dia -sí, el dia és més fàcil, els obrers continuen amb les seves obres i la gent sembla que no sàpiga sortir de casa seva sense batre amb força la porta per tancar-la- i les beines havien desaparegut. No us penseu que em vaig quedar més tranquil, potser hauria d'haver estat així, però mireu, vaig somniar que potser de les beines en naixia alguna companyia, qui sap, algú amb ganes d'un aïllament volgut i que, a més, faria olor de roses.