La buidor perduda

Ha d'arribar al final del carrer. Les cames no li responen correctament i necessita el seu temps. Si mira al final sap que no se'n sortirà, que abans d'arribar a la meitat del camí recularà, sentint-se incapaç. Així que localitza punts intermitjos: la portada verda i la casa de discs són dues bones opcions, dos objectius assolibles per separat. Molt bé, primera parada, la porta verda. Som-hi. Carrega el pes del cos en la cama dreta, encara la més resistent, i després avança una passa. És dolorós però cal fer-ho, cal arribar al final del carrer. El més important és el ritme, un recolzament curt amb la cama esquerra i un altre llarg a la dreta. Intentar que aquest gest sigui més llarg que l'anterior, podent avançar de forma irregular, entre una i altra passa, però uniforme, entre cada parell de moviments. Tots aquests pensaments estratègics el tenen ocupat ben bé fins a la porta verda. Un terç. El següent punt és la casa de discs, ara ja té el ritme agafat, així que haurà d'ocupar-se d'altres coses per no sentir el dolor. Un noi s'acosta a la botiga, sí, val la pena analitzar-lo, però sense perdre el ritme. Una llarga.. una curta; una llarga... una curta. Ara el noi. Té els cabells ben despentinats, és modern. Mira l'aparador. Semblava que anava molt decidit fins a la botiga, però s'ha aturat. Potser espera alguna novetat, no sembla trobar-la. Continua observant l'aparador en totes direccions. Ja és estrany, no és tan gran l'aparador! Gairebé hi arriba, ha agafat una bona marca avui. El noi es decideix a entrar a la botiga just quan ell aconsegueix el segon objectiu. Es para. Respira. Inspira. Expira. Mira dins la botiga, el noi està xerrant amb la dependenta. Potser no buscava cap disc. Dos terços. Cal arribar fins al punt final. El forn de pà de la Lola ja queda més a prop. Ah... no hi ha ningú més pel carrer. Quin dia més buit. Però no dins seu. Coneix les rajoles del terra, el clavegueram tocant a la borera, els forats de la paret, els aparadors. Que alguna cosa es mogui! El ritme encaixat. Sense distraccions, el dolor augmenta. Tot és massa ple. Que surti un nen petit de casa la Ramona, que el miri estranyat, amb el seu cervellet mig buit. Sí, sense pensaments, sense gaires records, amb pocs calaixos per obrir. Però no surt ningú. Avui el pà li costarà car, la memòria no es frena, no descansa. Allà estan tots els passats d'ell mateix que tornen i reclamen. I ell ho té clar: Ja s'ha acabat! Ja no hi sou! Ara hi és ell i vol anar al forn de pà. El Pere surt del forn, està salvat, el pararà i li explicarà les seves últimes caceres. Que pesat. I que alentador. Buidar-ho tot. Ser aquell nen petit que no recorda res, perquè no pot fer-ho, perquè ni s'ho planteja. Ignorar-se. Sí, Pere, sí... com va anar la cacera de dimarts? Ah... li repugnen les caceres, però quina buidor, quina tranquil·litat.