septimus

La historia de Andrea

noreply@blogger.com (cp) — Mon, 20 Oct 2008 17:29:00 +0000

Pues te puedo contar la historia de Andrea. Hasta entonces, hace un año, yo no conocía ninguna Andrea. Si alguien hablaba de alguna Andrea. a mí me venía a la cabeza una joven respetuosa, un poco tímida y no muy inteligente. No sé porque. Supongo que nunca paras reparo en las sensaciones que te transmiten las cosas, en las generalizaciones que decides sobre cosas tan concretas, hasta que realmente alguien te recuerda que te habías equivocado. A mí quien me lo recordó fue Mariano. Después de esa larga conversación que tuvimos el año pasado (mi vida ya no es la misma), la Andrea que había en mi cabeza desapareció para siempre para ser substituida por una anciana vestida de negro, capucha gallega y calcetines marrones hasta las rodillas; pasos pequeños, ronroneando con el suelo en un cortejo lento. Rrrrrrras, rrrrrrrras. Pausa. Rrrrrrrras, rrrrrrrras. Pausa. En realidad, la historia de Andrea no sólo me conmocionó a mí, si no también a Mariano. Por eso me la contó, porque pensó que si la compartía con alguien conseguiría coger de nuevo las riendas de su vida. Sacarlo todo, me dijo. Quiero sacarlo todo porque es demasiado. Amigo mío, me repetía, necesito saber que estás preparado para escucharla. Yo no me resistí, no porque fuera un héroe, aunque aprecio a Mariano también se que no soy lo suficientemente valiente como para reponerme a una historia como esta. Pero en ese momento no lo sabía. Y Mariano empezó su relato.

Hace un año que vivo con esto, amigo mío. Y hasta hoy no he tenido fuerzas para contarlo. En realidad perdóname si ves en mí a un individuo que flaquea en cada frase, pero ya te avanzo que no podré evitarlo. Tengo que sacarlo todo y me asusta que con ello te condene a tu también a este tormento. Pero creo que si somos dos, si somos dos los que llevamos la carga... ya sabes lo que dicen, será menos pesada.

Hace un año, como sabes, tuve que viajar al centro de Castilla por trabajo. Se estaba haciendo un nuevo museo en un pueblo remoto. Pero no te pienses que era una cosita pequeña, que va, era un proyecto bastante grande, un centro de interpretación del territorio y de recuperación de la memoria del lugar. La verdad, no se de donde habían sacado la pasta para llevarlo a cabo, pero allí estábamos nosotros, con todo el equipo de diseño, montadores e instaladores preparados para hacer un gran museo. El equipo de contenidos se había quedado en Barcelona, como es normal, pero se habían olvidado de algunas cosillas importantes, como localizar parte de las herramientas e instrumental que se utilizaba antiguamente para los diversos oficios del pueblo. Se supone que soy un director de proyectos y montaje, pero ya sabes que no me cuesta arrimar el hombro. Así que empecé a preguntar en el Ayuntamiento quién podía ayudarme a localizar todas esas piezas para hacer las peticiones, etcétera. Des del principio ya me di cuenta que en ese pueblo las cosas no eran muy normales, pero lo atribuí a mi modus vivendi urbanita, ya sabes, si no encontramos diez bares y tres supermercados en una misma calle nos sentimos desamparados, y necesitamos que todo se resuelva "ahora". Con esto quiero decirte, que cuando fui al Ayuntamiento y pedí esa información, la respuesta ya me dejó estupefacto. Pregunta por Andrés, pero grita un poco que es sordo. Ya. ¿Y dónde está Andrés? Detrás de casa la María, más allá del Campano. Ya. Me empezaba a sentir un poco idiota, así que puse cara de haberle entendido, porque pensé que Campano, era una forma "rupestre" de decir Campanario. No me mires así, ya sabes que nunca he conseguido mantener una planta viva, yo soy de asfalto... como iba a saber que el Campano era un árbol. Y más, cómo iba a saber qué árbol era.

(en procés de construcció)

En suspensió

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 15 Oct 2008 15:08:00 +0000

Està flotant. El veig davant meu. S'aixeca molt poc del terra, no més d'un pam. No puc veure bé on comença el terra, però ho sé perquè s'hi atura la seva ombra, una petita zona obscura circumferencial. No veig el sol o la llum que l'il·lumina, però dedueixo que ha d'estar sobre seu si la taca fosca és rodona i està just sota els seus peus, a no més d'un pam. M'imagino, dic jo, que no s'ha adonat que ha començat a levitar. Té els braços caiguts, però no morts, com si per uns moments hagués decidit descansar de tot plegat (i ho hagués desitjat tant que la gravetat l'hagués deixat ser de sucre per unes hores). No sembla que s'hagi preocupat de què és "tot plegat". Porta uns pantalons amb peto amb dues genolleres i una butxaca grossa cosida a l'alçada de l'estómac. Fa que sembli més infantil del que realment deu ser. Perquè encara que la seva cara rodona ens faci pensar en un infant i els cabells esbalotats que en cobreixen una part ens parlin de joventut, hi ha en ell algunes línies que xafen els ulls i la boca que ens confessen el contrari. M'inquieta el punt que es dibuixa en el seu front, potser si no fos tan ascèptic em portaria a algun misticisme. Jo em rebelo i prefereixo posar una peça més a la balança per creure que és un nen que va ensopegar caient de cara al terra, de front. Només una cicatriu. Només una suspensió a no més d'un pam de terra. Un parèntesi temporal que en algún moment el deixarà tocar de peus a terra de nou.

Em quedo així hores, mirant-lo, observant-lo en aquest tros de tela dibuixat que vaig comprar a Berlín per a una altra persona. Intentant donar vida a una figura que algú que no conec va crear. Em quedo així hores, engullint timonet (farigola, la meva mare hi insisteix) perquè el refredat no m'abandona. I em recordo de l'adenovirus, amb la seva forma sexagonal, que em provoca problemes respiratoris. Llavors m'adono que si ara em quedés en suspensió, com ell, l'adenovirus no es veuria afectat per aquesta insòlita situació. A l'adenovirus no li importa que el meu cos estigui a no més d'un pam de terra. Però tampoc li importa als bacteris que treballen perquè tot jo funcioni, ni a les cèl·lules que educadament realtizen cada un dels seus objectius. Potser per això continua levitant, sap que encara té temps, el marge durant el qual els altres cuidin d'ell. No és una idea tan esbojarrada (al cap i a la fi ell està en suspensió!). Ho puc llegir en la manera amb què deixa el cap mig caigut, com si algú li hagués fet una pregunta que no pogués contestar perquè la resposta era dolorosa. O més concretament, com si algú li hagués fet una pregunta la resposta de la qual ja sabessin tots dos, i només li haguessin pronunciat per recordar-li una realitat. Sí, crec que és una realitat sobre la qual no val la pena estar-se. I mentre no pugui avançar, es quedarà així, en suspensió. A no més d'un pam de terra.

Lligar i deixar (breu)

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 29 May 2008 19:49:00 +0000

Nuar un nus, entrellaçar dues cordes que havien estat separades. O tirar fils, cosir-los amb una agulla que punxa frenèticament, al ritme de la màquina. Enganxar els tentacles d'un pop als tentacles d'un altre pop, o d'un extraterrestre amb antenes flamants, comprades avui mateix al Relámpago. Fer-ho de veritat o de mentida. Saber-se connectat i que la tela resistirà la baixada, que ens ajudarà a caure fins a un cert final, inconcret. Pensar –imaginar-se!– que no desapareix, que ha calgut estrényer malgrat l'opressió. Que era necessari ofegar-se per saber que respirar és tan alleugeridor. Alienador. Per desfer, alliberar, separar i tornar les cordes als seus amos. Deixar que ballin, que trepitgin peus enmig de la pista. Adomir-se pensant en ella. Saber que demà n'hi haurà una altra.

P A R A U L A

La mort dels altres

noreply@blogger.com (cp) — Sun, 25 May 2008 18:16:00 +0000

No sabia exactament per què, però estava neguitosa. Trobar-se de nou amb aquelles cares del passat que ja significaven poc per a ella no li feia cap mena d'il·lusió. I menys les circumstàncies, la mort del pare d'una amistat massa vella per ni tan sols recordar el nom del pobre difunt. Aquesta era segurament la primera cosa que la posava nerviosa mentre entrava per la porta del tanatori i la recepcionista la mirava amb cara de complicitat tot esperant que li donés un nom per indicar-li la sala. Amb molta naturalitat, ella li va dir bon dia i va travessar el llindar fent veure que sabia perfectament a quina habitació anava. Davant seu s'obria un passadís de possibilitats amb portes a dreta i esquerra. Ara només li quedava creuar els dits per reconèixer algunes de les cares que feien processó entrant i sortint de les cambres. El moment de sort no arribava, així que va fer allò tan infantil d'aturar-se per cordar-se les sabates. Estava a mig camí entre la recepcionista condescendent que la mirava de reüll i el final del passadís on hauria d'admetre que anava a oferir els seus respectes a un mort del qual en desconeixia el nom i el cognom. Això segon podria semblar el més greu, perquè significaria que tampoc sabia el cognom de la seva amiga, però no era pas veritat. La Marta, així es deia la seva amiga, des de petita havia portat per primer cognom el de la seva mare en un acte progre dels seus pares que ara es rebel·lava de forma vergonyosa cap a ella. El destí no va ser tan cruel, però, i la mateixa Marta va sortir d'una de les estances just quan ella començava a aixecar-se del terra amb certa desesperació. Desespració interior, per suposat, en cap moment la recepcionista havia pogut notar ni una gota d'inseguretat en ella.

La Marta estava grassa, molt, molt més del que ella recordava en tots els anys que feia que la coneixia. Ara de cop, després de més de deu anys de no veure-la, se li feia estrany trobar-la canviada, com si no s'hagués plantejat en cap moment que havia passat el temps i que aquella distància les pogués separar físicament. Així com havia reflexionat sobre com les seves vides s'havien anat distanciant per camins –ecosistemes, móns, universos– diferents, no se li havia acudit pensar que el seu aspecte hagués acompanyat aquestes decisions. Va voler abraçar-la, però la Marta, en aquella correcció que feia tant de temps que s'havia apoderat d'ella, li va fer només dos petons. Serena, tranquil·la, impenetrable, estable, impecable. La Marta semblava afectada per la mort del seu pare només fins al punt en què ho ha d'estar algú en públic. Però no més enllà.

La conversa es va moure en els estàndards habituals que s'estilen en aquests indrets i, sense voler-ho, ella mateixa es va veure preguntant com havia estat o com ho portava la seva mare o si havia patit molt. La Marta responia amb una cordialitat insultant –per a ella era insultant, després de tantes coses!– com si fos la primera vegada que ho estigués explicant, com si no ho hagués repetit mil i una vegades a mil i una persones diferents que, com ella, tampoc tenien molt d'interès per saber-ho. Acabat el torn de comentaris diplomàtics, la Marta li va preguntar si volia entrar a veure el cos. Allò sí que no s'ho esperava, es va quedar gelada –un fred interior, per suposat, a fora la comprensió brillava en el seu rostre–, va mirar fugaçment cap a l'interior del receptacle i va ser com si els seus ulls de cop percebessin els sons que fins ara no havia sentit: el plor de la mare, la remor de les converses frívoles que volen imposar respecte i al final, passada la zona dels sofàs, el silenci. El mort.

No hi va haver temps per reflexions. Dels seus llavis hipòcrites va sortir un sí i tant que ja la portava per aquell escenari on tothom estava jugant el seu paper. Els tacons de la Marta ressonaven darrere seu marcant el pas, recordant-li que no hi havia forma de tornar enrere i que ni el mateix Caront l'aturaria per impedir que s'inclinés, encara que fos lleugerament, per veure el riu dels morts just abans d'entrar a l'Hades, per sentir que tot allò –els camins, ecosistemes, móns i universos– tenia un final ben clar. Arribats al punt, el romanticisme es va perdre. La literatura havia vestit en el seu cap un maniquí que ara es presentava nu d'ornaments. Allà no hi havia aigües trèmoles i el barquer del submón no t'oferia el brevatge de l'oblit. No hi havia boscos densos ni boira espessa. Només silenci i una vitrina en forma d'expositori grotesc. Els tacons de la Marta havien parat i ara mirava solemne el seu pare esgrogeït. Ella va inentar moure el coll cap al cadàver i va esforçar-se en fer-ho de forma automàtica, com qui es gira quan truquen a la porta, com havia preguntat tòpics, com havia dit sí i tant, com havia mirat amb respecte a la família de la Marta. Però no va ser possible. No va ser-ho perquè la Marta li va agafar la mà i la sala del vetllatori, el teló de l'escenari, l'indret inòspit, el receptacle de la mort, van caure sobre seu. L'estança era freda i la mà de la Marta estava suada. Però era la mà de la Marta i encara que sembli estrany dir-ho, estava viva.

No hi eren

noreply@blogger.com (cp) — Tue, 19 Feb 2008 15:25:00 +0000

-Tu què creus? A mi em té desconcertada, tan jove...

-Sí, la seva mare deu estar destrossada...

-Què dius! Si fa molt de temps que va desaparèixer, res, un abandonat, el pobre!

-Ah, doncs jo tampoc ho sabia això de la seva mare, goita...

-I tant! Se'n va fer un enrenou, és clar, li faltava ben poc per fer els 18 però els de la social se'l volien emportar. El Pare Lluís va fer molt perquè es pogués quedar fins tenir l'edat i...

-El Pare Lluís, que és bon home...

-Sí, però l'últim dia ens va passar la pandereta dues vegades, ho vaig trobar excessiu...

-No sé pas perquè hi aneu encara a missa, si no fan més que dir bestieses!

-Verge del Rosari, Manel, que t'ho passis millor jugant a cartes al bar no vol dir que puguis renegar de Déu, si et sentís el Pare Lluís...

-Se me'n refot ben bé el Pare Lluís a mi...

-Manel!

-Goita, aquesta no és la carnicera, què hi pinta aquí?

-Ja et dic, tenia un bon affair amb el nano, ell faldiller i ella de faldilla curta... si...

-Vols dir?

-I tant! M'ho va dir la Maria i ja saps que la Maria no se'n va per les branques, quan ha de dir una cosa la diu ben dita. I així m'ho va dir: la carnicera té lios amb el nano.

-Però tot plegat és ben estrany..., com s'ho fa un noi tan jove per caure al precipici per una carretera recta?

-Begut!

-Ja ho pots ben dir, i drogat, amb drogues psicofàrmaques d'aquestes...

-Mira que sou marujes, ahir plovia a bots i barrals, una mala curva i...

-Però si és ben recte això!

-Mala vida, això és el que dic jo: ma-la vi-da

-Ramon! El Ramon ho sabrà que ve de la consigna... Ramon, què ha passat?

-Li van fallar els frens.

-...

-Mira que plora la carnicera, sí que hi estava embolicada si...

-Goita...

La buidor perduda

noreply@blogger.com (cp) — Sat, 12 Jan 2008 16:13:00 +0000

Ha d'arribar al final del carrer. Les cames no li responen correctament i necessita el seu temps. Si mira al final sap que no se'n sortirà, que abans d'arribar a la meitat del camí recularà, sentint-se incapaç. Així que localitza punts intermitjos: la portada verda i la casa de discs són dues bones opcions, dos objectius assolibles per separat. Molt bé, primera parada, la porta verda. Som-hi. Carrega el pes del cos en la cama dreta, encara la més resistent, i després avança una passa. És dolorós però cal fer-ho, cal arribar al final del carrer. El més important és el ritme, un recolzament curt amb la cama esquerra i un altre llarg a la dreta. Intentar que aquest gest sigui més llarg que l'anterior, podent avançar de forma irregular, entre una i altra passa, però uniforme, entre cada parell de moviments. Tots aquests pensaments estratègics el tenen ocupat ben bé fins a la porta verda. Un terç. El següent punt és la casa de discs, ara ja té el ritme agafat, així que haurà d'ocupar-se d'altres coses per no sentir el dolor. Un noi s'acosta a la botiga, sí, val la pena analitzar-lo, però sense perdre el ritme. Una llarga.. una curta; una llarga... una curta. Ara el noi. Té els cabells ben despentinats, és modern. Mira l'aparador. Semblava que anava molt decidit fins a la botiga, però s'ha aturat. Potser espera alguna novetat, no sembla trobar-la. Continua observant l'aparador en totes direccions. Ja és estrany, no és tan gran l'aparador! Gairebé hi arriba, ha agafat una bona marca avui. El noi es decideix a entrar a la botiga just quan ell aconsegueix el segon objectiu. Es para. Respira. Inspira. Expira. Mira dins la botiga, el noi està xerrant amb la dependenta. Potser no buscava cap disc. Dos terços. Cal arribar fins al punt final. El forn de pà de la Lola ja queda més a prop. Ah... no hi ha ningú més pel carrer. Quin dia més buit. Però no dins seu. Coneix les rajoles del terra, el clavegueram tocant a la borera, els forats de la paret, els aparadors. Que alguna cosa es mogui! El ritme encaixat. Sense distraccions, el dolor augmenta. Tot és massa ple. Que surti un nen petit de casa la Ramona, que el miri estranyat, amb el seu cervellet mig buit. Sí, sense pensaments, sense gaires records, amb pocs calaixos per obrir. Però no surt ningú. Avui el pà li costarà car, la memòria no es frena, no descansa. Allà estan tots els passats d'ell mateix que tornen i reclamen. I ell ho té clar: Ja s'ha acabat! Ja no hi sou! Ara hi és ell i vol anar al forn de pà. El Pere surt del forn, està salvat, el pararà i li explicarà les seves últimes caceres. Que pesat. I que alentador. Buidar-ho tot. Ser aquell nen petit que no recorda res, perquè no pot fer-ho, perquè ni s'ho planteja. Ignorar-se. Sí, Pere, sí... com va anar la cacera de dimarts? Ah... li repugnen les caceres, però quina buidor, quina tranquil·litat.

Perdre paraules

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 21 Nov 2007 00:26:00 +0000

Ho veig perfectament clar. Ha arribat el moment en què em quedi sense paraules. Les estic gastant, invertint si vols, però al cap i a la fi la butxaca és profunda i ara buida. No sé perquè sóc tan críptic, però ara com ara la realitat és aquesta. Tinc la sensació d'haver començat a escriure a l'agost i no haver part fins ara, només amb alguns intervals per llegir sobre allò que havia d'escriure, per escoltar sobre allò que havia d'escriure, o per mirar allò sobre el que havia d'escriure. I així segueixo, invertint paraules, plantant-les en una terra que espero sigui fèrtil, sinó els meus plans es veuran estroncats per uns interessos massa alts o, pitjor, per una empresa que em portarà a la ruïna. Només espero no equivocar-me, no està perdent paraules un dia rere l'altre amb una feina que m'apassiona, però, en la qual no estic segur de trobar res de mi, res on em pugui reconèixer. De veritat, desitjo no equivocar-me, no aixecar-me un dia i quedar-me mut, sentint que he perdut la capacitat d'explicar, si algú no em diu el què, el com i a qui.

Potser no, potser no les estigui perdent, potser només les vaig pulint, les deformo i les torno a la seva forma original, les suavitzo, les engalano i després les torno a despullar. Potser sigui això, un camí més, una manera diferent d'aconseguir que siguin meves, que deixin de ser per als altres. Potser no, potser no m'equivoco...

Inacabat i somniat

noreply@blogger.com (cp) — Fri, 14 Sep 2007 09:54:00 +0000

Ningú sap exactament per què va marxar. Ni tan sols els seus amics més directes, que havien compartit tantes hores de billar, cartes i discoteca al seu costat. S'especulava que volia veure món, descobrir altres vides. Potser no li agradava la seva? Era difícil saber-ho. L'ermetisme s'havia convertit en una carta de presentació de la seva personalitat. Era estrany comprovar com la seva absència s'omplia de comentaris i retrets. Els que més el trobaven a faltar eren els que menys l'entenien. S'apoderava d'ells un egoïsme descontrolat que els impedia veure més enllà del buit que ell havia deixat, com si aquell forat enorme ho omplís tot i s'anés fent més gran a mesura que passava el temps. L'absència té això, augmenta, mai disminueix. I al voltant d'aquesta, per no veure-la, havien acabat construint un mur, cada vegada més alt, format per excuses, discussions i interrogants que mai tindrien resposta, però que servien per fer les parets més altes. Ningú es va adonar, però, durant tots aquells anys en què ell no hi va ser, que al fons d'aquell no ser-hi, enmig de l'enorme abisme que semblava omplir-se de no res, s'hi podien veure els somnis d'ell, els moments encara inacabats i que calia cloure. S'hi podia veure la seva vida tal i com ell l'havia volgut viure.

La mosquitera

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 13 Jun 2007 18:11:00 +0000

La mosquitera li molestava. Ja feia dies que se la volia treure, però tothom insistia en què utilitzar-la era el més adequat. La protecció d'un mateix sembla el més assenyat en aquestes estranyes circumstàncies en les que a vegades una persona es veu involucrada. Aquella tela calada li queia des de sobre el serrell fins ben passada la barbeta. El dibuix que el dissenyador de torn havia decidit potser era molt bonic des de fora, però ella us podria assegurar que des de dintre, no es veia res. Si l'objectiu del fabricant era que la núvia arribés esllomada a l'altar després d'haver rodolat pels graons inicials, us podeu apostar que amb aquella mosquitera ho aconseguiria. Però la protecció era necessària, tothom hi estava d'acord. Calia anar amb un vestit llarg i una mosquitera davant la cara perquè tothom se sentís còmode. No es podia oblidar el detall del color, la conjunció de tots ells en un blanc -si volia trencat, això si- que donés als convidats la certesa absoluta de qui era la núvia, que no hi haguessin equívocs. Així la resta de noies convidades podrien lluir les millors de les seves vestimentes sense por a fer ombra a la protagonista de l'escena. Tots tranquils, tots protegits per l'ombra de la tradició, arraulits, abrigats per l'escalfor d'aquella mosquitera encegadora i aquell preciós vestit enlluernador...

Tot això pensava ella, mentre veia com la mosquitera cremava lentament davant seu mentre es cordava els texans i saltava sobre el seu futur marit. Ho pensava de nou quan els convidats seien tranquils a la gespa, amb les seves sabates còmodes. Hi tornava a pensar mentre veia com tots reien, com el sol era l'únic que enlluernava alguna cosa en aquella festa i com, a la vegada, la tradició també s'asseia a fer una cervesa mentre de fons Anita O'Day els feia creure que el temps no havia passat i que el glamour estva sota les epitelials.

Petició :: Aïllament volgut

noreply@blogger.com (cp) — Tue, 13 Mar 2007 20:50:00 +0000

Era de nit. Ho era, n'estic segur perquè tot i tenir les persianes baixades, el silenci era encoratjador. És a dir, no era un silenci d'aquells que et deixa paralitzat, del qual creus que sortirà un monstre o un fantasma ancestre en qualsevol moment; era més aviat un silenci d'aquells que t'anima a estar tranquil, a compartir el repòs que la resta de la ciutat ha decidit obtenir de forma col·lectiva. Per això us puc dir amb tanta seguretat que era de nit, tot i que feia dies que les persianes eren baixades i la llum del dia no entrava a la meva cambra. Per si no ho sabíeu, el sol és una de les pitjors distraccions que pugui tenir qualsevol que s'hagi marcat una fita, si no mireu com va acabar Ícar... però no cal anar tan lluny, només cal sortir a passejar per la Rambla i veure com els turistes rosats -cremats, gambejats, voluntàriament carbonitzats- s'asseuen durant hores a les terrasses, deixant-se perdre els carrerons més humits, els museus més tancats que hi ha en aquesta ciutat. També és veritat que ells estan de vacances i jo no, però no és excusa per perdre el temps! La història es difumina com el pas de les hores entre aquestes quatre parets. És veritat que he perdut una mica el nord i la falta de temps físic, d'aquest que la gran estrella ens ofereix quan impacta en la nostra pell, pot arribar a embogir una mica, però és l'única manera, no n'hi ha una altra. Si tens una fit, i jo la tinc, has d'amagar-te del sol, has de fugir de la llum natural que t'empeny a compartir la teva vida. L'avantatge d'aquest aïllament volgut és la possibilitat que et dóna la inòpia temporal d'entrellaçar les coses fins a possibilitats remotes. Vull dir, no cal posar-se a fer una cosa i després una altra i, sobretot, no cal deixar-se emportar per "ho he d'acabar abans de la nit". El dia no existeix i la nit tampoc, com a mínim si decideixes no fixar-t'hi. És clar que aquell dia ho vaig fer, vull dir que m'hi vaig fixar, perquè si al mig del menjador comencen a crèixer estranyes beines de color púrpura, intentes fixar-te en què passa al teu voltant. Potser no us ha passat mai, però us puc ben jurar que si de cop, en un moment qualsevol (del dia o de la nit) al bell mig del vostre menjador comencessin a créixer beines de color púrpura de forma circumferencial, com si haguessin decidit néixer per ballar una sardana, us puc assegurar que miraríeu, escoltaríeu i oloraríeu tot el que passa al vostre voltant. I així ho vaig fer: era de nit, l'habitació que abans era blanca ara semblava reflectir el púrpura d'una forma inegable i l'olor -no us ho creureu- era de roses. Feia molt temps que no sentia una olor de roses com aquella. I no vaig poder evitar pensar en els rams de les ballarines principals, desenes de rams de roses tancats en un camerino, perfectes, flors embolcallades amb llaços blancs. Així que, després de tot plegat, vaig pensar que una cosa que fes tan bona olor no podia pas ser dolenta. Senzillament, vaig decidir unir-me per primera vegada en molts mesos al son col·lectiu que s'havia emportat els habitants de la meva ciutat. Al cap d'unes hores, ja era de dia -sí, el dia és més fàcil, els obrers continuen amb les seves obres i la gent sembla que no sàpiga sortir de casa seva sense batre amb força la porta per tancar-la- i les beines havien desaparegut. No us penseu que em vaig quedar més tranquil, potser hauria d'haver estat així, però mireu, vaig somniar que potser de les beines en naixia alguna companyia, qui sap, algú amb ganes d'un aïllament volgut i que, a més, faria olor de roses.

Postal service

noreply@blogger.com (cp) — Tue, 20 Feb 2007 19:47:00 +0000

Les rodes grinyolen una mica i el terra de Barcelona no ajuda, amb aquestes rajoles florals plenes d'entrebancs. Malgrat el soroll, malgrat no passar desapercebuda -el cotxet és gran, d'un blau llampant, i el seu fill plora desconsoladament-, la Margarida no està nerviosa. S'atura davant la bústia de correus, agafa un parell de sobres blaus i els tira per la ranura. Com qui no ha fet res, agafa de nou el camí que marca la vorera i continua el seu aparent passeig matinal. El petit sembla que s'ha calmat, el ritme que van marcant les rajoles l'ha mig endormiscat i s'agafa a un dels sobres com qui vol subjectar un somni que està a punt d'anar-se'n. La Margarida se'l mira amb tendresa, com toca mirar a una mare, però no pot deixar de pensar en el contrast d'aquella mà petita i rabassuda que ara agafa el sobre i la perillositat que aquest amaga. Intenta no pensar-hi. Fa sol, la primavera està oferint un matí magnífic a tots els barcelonins. Alguns l'aprofiten per passejar, altres ja són asseguts al port i alguns més, els privilegiats, s'asseuen a la terrassa d'algun bar de la Barceloneta a degustar el vi bo de la casa. Ella també passeja, com una mare qualsevol faria amb el seu fill en un dia d'abril. Ja ha arribat a la següent bústia, dos o tres sobres més i cap a la ranura. Així fins a deu bústies, separades entre elles per un o dos carrers com a mínim. D'aquí a un parell de dies els convocats ja tindran els sobres blaus a casa, ja sabran que hi ha una reunió. Res d'excepcional, no tenen intenció de planificar cap cop d'estat. Volen parlar de bolets, però ningú pot saber-ho. No es poden adonar que hi ha molts sobres iguals en una mateixa bústia. Potser el seu fill també s'interessi pels bolets quan sigui més gran. Potser, qui sap, potser quan ell sigui gran ja no s'hagi d'amagar per trobar-se amb els seus amics i parlar de les aficions, de les passions. Arriba a l'última bústia i el petit encara no ha deixat anar el sobre. Caldrà treure-li el somni sense fer massa soroll, potser ara plori i gemegui, però quan sigui més gran, qui sap, potser quan sigui més gran entendrà perquè li van treure. Amb una perfecta tàctica maternal, li acaricia la barbeta mentre estira el sobre blau. Gairebé no se n'ha adonat. Sense parar d'acaronar-lo, deixa escolar la nota per la ranura. Un gest d'atreviment. Ja és hora de tornar a casa, el passeig ha sigut profitós i encara que l'aire oprimeixi el matí, no hi ha res com passar la primavera a Barcelona.

Cubata

noreply@blogger.com (cp) — Sun, 04 Feb 2007 20:47:00 +0000

Ell li diu en veu baixa que aquell correu era una broma, que no hi havia cap mala intenció, però que, és clar, ella, aquella, l’altra, la que és amiga del seu nòvio, és molt susceptible. No creus, li diu, que és molt susceptible? I ella agafa el cubata, pren un glop i quan sembla que està a punt de tenir regust de traïció, li contesta. Ja no sento la resposta –la música està alta-, però per la cara que ella posa, i sobretot per la decepció que es pot llegir en la d’ell, sé que no ha intentat quedar bé, desfent l’amistat que l’uneix amb ella, aquella, l’altra. Precisament la mateixa que riu distreta al costat del seu millor amic, el nòvio, absents els dos a l’escena que jo he seguit al meu costat. No semblen enfadats, ni tan sols tibats, com hauria de ser segons el que ell li ha explicat, l’altre, aquell, el que volia una resposta afirmativa per crear conxorxa, quan li ha dit que feia dues setmanes que ella, la susceptible, no volia parlar amb el seu nòvio, que ara riu tranquil·lament de l’última broma d’ella, aquella, l’altra, i semblen feliços. Giro el cap i sota meu –jo estic alçat en una tarima de la discoteca on es pot fumar-, en veig una altra que parla amb la seva amiga. Li explica que ell, el de la conxorxa, no li cau gens bé. En realitat, no li explica, però l’altra, l’amiga, li ha dit que ell està per allà, amb un to més o menys alegre, com si hagués de ser una casualitat benvinguda, i els ulls d’ella, la que tinc just sota meu, s’obren com dos plats, indicant que de benvinguda res, que és una notícia que preferiria no haver sentit. L’altra també té un cubata, com la primera que ha frenat la possible aliança, i s’empassa un bon glop, abaixa la mirada i estic segur que, al final de l’estómac, el martini fred li senta com una patada, perquè li diu que a ella tampoc i és sincera, no li cau bé, però tampoc tenia ganes de dir-ho; es nota, perquè mira cap a l’escenari. Jo també ho faig i me n’adono que el concert que està oferint el primer grup de la nit no interessa a ningú. Poster a la parella d’edat mitjana que els miren estupefactes, segurament els pares del cantant que intenta quadrar uns acords massa sentits. Intento tornar a la selva urbana que s’ha creat al meu voltant, desxifrar-ne alguna altra història –la veritat és que a vegades m’entristeix, però no puc evitar-ho!. Per sort, el meu amic arriba amb els dos cubates que ha anat a buscar, em dóna el meu, brindem i, sense badar boca, bevem.

La butaca

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 31 Jan 2007 17:32:00 +0000

Se sent incòmode en la mateixa butaca on ha reposat tantes vegades. El seu cos, gairebé abatut després de dos infarts, ja no encaixa a la perfecció com ho ha fet les passades tardes dels últims deu anys, des de que es va jubilar. El coixí s'ha tornat incòmode de la nit al dia i les orelles que abans li acaronaven el son, ara semblen disposades a torturar el seu fràgil coll. Les cames creuades ara, descreuades després; els braços de la butaca recolzant els seus, embolcallant més tard la flonja panxa; inclinant el cos, primer, posant la columna ben recta -tot el que es pot!- més tard... no hi ha manera. La butaca és la mateixa que fa cinquanta anys. La mateixa on va abraçar el seu fill i després el seu nét per primera vegada. Aquella on va enfonsar-se amb els fracassos per rendir-se després a la glòria dels èxits. Exactament la mateixa des de la qual ha mirat tantes vegades el quadre de la seva estimada Madame, que avui resta amagat de tot observador. Recorda la por que va sentir quan es va fer ressó de la seva existència i com, evidentment des de la seva butaca, va haver d'atendre els incontables periodistes que assatjaven la llar. Volien saber coses de la seva apreciada Madame, però sobretot volien observar aquella meravella que havia acompanyat les seves hores més perdudes, santuari on pensava passar els últims dies. De cop i volta, la intimitat amb la qual havia decidit protegir un cor francament sotragat, s'havia esbocinat en mil peces que no sabia com tornar a recuperar. La por havia teixit una teraninya enganxosa d'on no es veia capaç d'escapar si no era amb un sacrifici. Com aquells que, hipnotitzats, obren els ulls i creuen estar nus davant la multitud, ell havia trobat en la trampa del temor la seva única vestimenta, una tela de seda negra i compacta que ja no li deixava veure amb claredat aquella imatge que adorava. I ara? Ara només resta el buit a la paret d'allò que en altres temps va ser l'esguard de cada dia. És indiscutible -i els seus ossos ho proclamen en mil queixes- que la taca blanca, reserva perfecte de la pintora, es torna incòmode. Es miri des d'on es miri.

Boja

noreply@blogger.com (cp) — Mon, 08 Jan 2007 20:34:00 +0000

-Deixeu-me cridar! Sí, deixeu que avui us digui cridant, amb el pit gairebé obert de tant d’esforç, que us esteu equivocant. Deixeu-me que avui m’aixequi d’aquesta cadira encimentada per dir-vos que no sabeu on està el nord, ni molt menys on para el sud. Al metro la gent dorm connectada de forma estranya a la parada que els pertoca, ja no parlen de protestes –no sé si mai ho van fer-. Deixeu-me que us expliqui que als teatres el públic ja no pica amb els peus a terra, només aplaudeixen, sigui quina sigui la funció que els hagin ofert. A les aules, no hi ha rèpliques, ni tan sols preguntes. I a les barres dels bars, ah, els nius de filosòfs s’han traslladat als despatxos d’una reducta saviesa. Ja sé que no m’enteneu! Però com que no ho sé dir més clar us ho dic cridant! Deixeu-me cridar avui que m’he aixecat rebel, avui que us puc dir que no sabeu sembrar blat, avui que molts de vosaltres ni tan sols sabeu que és el blat, que s’ha de tirar llarg! Ho sentiu? S’ha de tirar llarg! No m’atureu, no em mireu esglaiats, deixeu-me cridar avui, si a més sabeu que demà ja tornaré a seure. No us preocupeu. Demà tornaré a agafar el fil que em comunica amb tot el món, estaré de nou enganxada als botons de qualsevol joc, un dia més miraré als meus peus intentant caminar com les estrelles fugaces que em planteu davant dels nassos. Però avui no! Avui crido i ho faig amb tots els meus pulmons! No sé fins quan m’aguantarà la veu, quan vindrà l’afonia –ja fingiré que és d’una nit al concert de moda- o quan deixaré de sentir-me així, canviada. Potser plegui quan la vaca giri cua, en aquest camp estrany i solitari on no serveixen ni una trista cervesa, on no em puc banyar en alcohol ni pastilles, on ningú em sent. Per molt que cridi.

En joc (2)

noreply@blogger.com (cp) — Mon, 08 Jan 2007 11:14:00 +0000

No n’hi ha prou amb una partida. Ni amb mil. Cal jugar constantment per poder entreveure –encara que només sigui per un instant!- la cara agònica del teu contrincant. Ja fora del local on durant tants mesos havia invertit el seu temps, on havia tergiversat la realitat, desfet la personalitat, es refregava les butxaques buides. Havia perdut tot el que portava a sobre, tot el que podia jugar-se en una partida de cartes ho havia deixat en mans d’aquell home prim amb una americana de blau sòrdid. Havia sentit les etapes de la desesperació, el so estrident d’un bitllet que se’n va –només els perdedors coneixen tan profundament aquest so com ell ara el recordava-, però sobretot havia viscut al límit d’ell mateix, a l’exterior, en realitat. Somreia mentre pensava en el seu biògraf, si alguna vegada existís, on posaria aquell episodi? Sabria desxifrar-lo? La seva obsessió s’havia convertit en realitat, en una pel·lícula que ningú es creuria. Tampoc calia. No pretenia explicar-ho a ningú, lluir-ho enlloc. Però li agradaria veure els ulls del seu biògraf, semblants als seus en la seva feina habitual, quan a través de les pistes dels altres desxifrava vides passades. Entendria el joc, la partida, trobaria la carta marcada? S’estava fent de dia i els gats tornaven a les seves cases. Miols servien de claus a les finestres dels pisos baixos, on algun individu somnolent es creuria amo d’aquell gat que ara entrava de nou a la seva estància, al castell del qual n’era el rei sense que ningú se n’adonés. Com ell mateix, que era l’emperador de la seva pròpia broma sense que en quedés constància enlloc.

En joc (1)

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 28 Dec 2006 11:45:00 +0000

El jugador convidat està nerviós. La suor s'escorre sense massa remei per sobre el seu perfil, el miris per on el miris, la línia del seu propi horitzó es defineix en petites gotes d'aigua, àcid urocànic i electròlits. Ell no ho sap, és clar, només sent aquell inquietant formigueig que delata cada una de les jugades que es pugui disposar a fer. Portava mesos intentant entrar en aquella partida, deambulant bars obscurs, on la sola de la sabata no acaba mai de desenganxar-se del terra. A les barres, allargava el whisky fins fer creure que es multiplicava, que era bevedor incansable. Parlava amb totes les prostitutes que podia, les acompanyava a algun carreró i tornava havent pagat un silenci que fes parlar als altres. Una creació. Setmanes i més setmanes només per sentir aquella suor que ara relliscava sense compassió per damunt de les seves galtes gruixudes. Podia sentir l'alè del seu contrincant, àcid i dolç al mateix temps, en aquell regust de l'alcohol quotidià, de la copa diària. El tuf dels cigars era perfum al costat de la fortor que desprenien els cossos, inclòs el seu, i que podia sentir que es barrejava al final dels seus llavis i li entrava gola avall quan engollia saliva. Al final, tot es barrejava a l'estómag: la por, l'excitació, el desig, la il·lusió i el terror de saber que ja estava a la partida, que havia aconseguit un lloc en un dels racons més privilegiats de la memòria. Ara només calia saber veure qui tenia la carta marcada, perquè era conscient que, tard o d'hora, algú en faria servei. Mentrestant, les primeres gotes de suor ja eren fredes i arribaven al coll groguenc de la camisa.

Desaparèixer

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 20 Dec 2006 21:04:00 +0000

Avui he sentit la tristesa de desaparèixer, o millor dit, de deixar poques pistes. En la recerca d'una persona ja morta, he descobert la fragilitat de la memòria. Potser podré aconseguir saber on va viure, on va treballar i com era la seva feina. Però per què va fer-ho així tot plegat i no d'una altra manera? Què la va empènyer a moure's d'un país a un altre? Per què tanta solitud? I en canvi alguns reconeixements, verbals, de les poques persones que queden en vida i la van conèixer. He sentit tristesa, de no trobar més empremtes de la seva persona, un cabell màgic amb un DNA impossible on es resolguessin tots els misteris. El CSI de la personalitat. Resoldré amb el que he après i intentaré, en la mesura que em sigui possible, deixar per escrit tot allò que consideri trascendent, no per la memòria de la meva persona, sinó d'aquelles que val la pena que algun dia, si algú com jo comença a estirar fils d'ariadna, pugui arribar a un laberint amb més llums del que jo m'estic trobant.

Agafats pels fils

noreply@blogger.com (cp) — Mon, 11 Dec 2006 19:48:00 +0000

En un petit local del Raval, centenars d'ulls estàtics esguarden el centre de la sala. Els seus cossos pengen de les parets mentre continuen buscant amb la mirada alguna cosa que ja no existeix. Tots semblen mirar al mateix punt, un lloc on abans havien tingut vida, on els seus braços explicaven històries fantàstiques, on recreaven personatges èpics, còmics desvalguts i enterramorts sospitosos. Allà on no hi ha res, pots construir castells encantats, taules d'operatori o els carrers d'una gran ciutat. Si els mires fixament, si resegueixes el camí que va des de les seves pupil·les plàstiques fins al terra que ara ningú habita, t'adonaràs que els seus records es fan tan reals que gairebé els pots tocar, sens com els peus de cartró toquen el petit escenari improvisat, les robes es refreguen les unes a les altres i l'espectacle pren vida de nou. Sense parepelles per tancar, és així com el record es fa etern.

L'espai buit del circuït

noreply@blogger.com (cp) — Wed, 06 Dec 2006 14:23:00 +0000

En una placa de vidre preparada al laboratori s'hi inscriu un minúscul circuït elèctric interromput només per la forma del bacteri. En submergir-se aquesta placa a l'aigua d'un riu, podem saber si el bacteri en qüestió es troba en el seu interior per l'existència o no de contacte. Si el bacteri s'adhereix a la forma prefabricada enmig del circuït, passarà la corrent. Els espais buits són més importants que el circuït en ell mateix. Aquella forma construïda amb nanotecnologia pot descobrir en segons estudis que a vegades mereixen d'unes infraestructures impossibles per a algunes butxaques. Sembla que tot sigui llum, sembla que s'obre la finestra d'una casa enorme on, precisament perquè encara està buida, s'hi puguin col·locar tots els mobles possibles. Quan el buit es fa important, només llavors, podem entendre la importància de deixar-nos de fixar en allò que aparentment existeix, per fer-ho, precisament, en allò que ni tan sols havíem pensat que podríem observar. Genial. Ara bé, si aquest mateix espai buit és el que noto entre tu i jo, de què l'omplo? Per què observo que no hi ha res i, tanmateix, insisteixo en creure que en algun moment, algun impuls elèctric farà que tot prengui vida? Quin bacteri connectarà el circuït?

Tecnoaïllament

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 23 Nov 2006 14:49:00 +0000

15/11/06 21:35 A les portes no hi ha panys i les aixetes són estàtiques. Milers de petits ordenadors es reparteixen per la casa mentre ell ha deixat de pensar en les quotidianitats. El món ha esdevingut inquietantment còmode per a ell. No entén que la resta d’habitants d’aquella estúpida ciutat encara actui com si la ciència no hagués evolucionat. Mira el seu Aibo i es pregunta quan tardarà a ensenyar-li a parlar. Fa mesos que no surt de casa: el supermercat, el menjar, les revistes, les pel·lícules, la música... tot pot aconseguir-ho parlant a una màquina. Ara espera el moment de l’operació. Sap que tard o d’hora el seu cos també haurà de rendir-se davant l’evidència tecnològica. 15/11/06 21:38

Autocidi

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 23 Nov 2006 14:45:00 +0000

6/11/06 21:49 Cada vegada hi ha més espai entre una visita i una altra. Tampoc és que hagi passat tant de temps. No hem estat anys veient-nos, trobant-nos a hores intempestives de la nit o regatejant minuts a la feina per arribar més tard al matí. No ha estat una d’aquestes relacions intenses on, després d’una setmana, tot s’esmorteeix. No. Ha sigut breu, poc intens, decebedor. El pitjor de tot plegat és la constància que jo he estat el culpable de tot. Jo he creuat les mans, he caminat cap a una altra porta, he entrat sense pensar-ho a prendre un cafè oblidant la nostra cita. Aquesta és la tristesa de l’escriptor que mai seré. Saber que la idea espera, en algun punt de l’únivers que ja no construiré, deixar-la passar; ni tan sols això, no acostar-s’hi, no fer-li ni una furtiva mirada. Vençut per mi mateix. Un autocidi.

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 23 Nov 2006 14:40:00 +0000

27/10/06 19:00 · En una estructura circumferencial del temps, al centre tot s’atura (Sueños de Einstein). Hauria de ser així quan hi ha una discussió o un punt d’inflexió, una decisió que marcarà la teva vida. Com els personatges d’aquell Merrily We Roll Along, en aquelles diapositives on es canvia d’escena, on l’autor decideix que hi ha un abans i un després, si haguessin pensat en què el temps era un cercle i haguessin decidit anar al centre d’aquest temps, ho haguessin pogut aturar tot. Hauria de ser al revés, no apartar-te tu del temps que transita amb “normalitat”, sinó poder portar la situació a aquest punt central i distanciar-te’n el màxim possible, deixar que quedés aturada per veure-la amb la perspectiva de tot el que pot passar, barrejar-ho amb aquest univers paral·lel on passen les coses que no hem decidit, després tornar, envellits però amb les idees clares a aquell punt, decidir; però no de nou, sinó per primera vegada amb la saviesa de l’equívoc. 27/10/06 19:05. Il·lustració: Susana Bonet

Calma

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 23 Nov 2006 14:34:00 +0000

25/10/06 17:47 · Serviria de poc dir que regnava una certa calma a la cambra. Tampoc seria molt útil definir aquell silenci estrany que a vegades t’ofereix el pati interior d’una pis a la gran ciutat (saps que si pares l’orella acabaràs sentint el motor d’algun cotxe, però si et fas petit i et deixes emportar, gairebé podràs creure que ets molt lluny, apartat d’aquests milions de persones que ocupen, conjuntament amb tu, el sòl urbà). No ajudaria gens explicar com el gat, que també habita la casa i sovint n’és l’amo, es cargola en postures impossibles per llepar-se una part remota del cos. No. Allò que realment seria interessant és saber per què hi havia calma, per què el silenci semblava possible, per què un gat seia tranquil enmig d’un enrenou multitudinari. L’agenda buida, aquesta era l’única resposta a tota la poesia d’aquell moment. Haver aconseguit cinc minuts d’imprevisió. Després d’aquell instant no n’hi havia d’haver cap més, no feia falta. Sense planificacions, podies evitar sentir el brunzit del tràfic i el vent semblava que només hi era per moure una mica les fulles de les plantes, per recordar que encara que tot semblés quiet, la vida continuava. · 25/10/06 17:59. Foto: Rodolfo Serra.

Maduresa necessària

noreply@blogger.com (cp) — Thu, 23 Nov 2006 09:56:00 +0000

Les paraules, a poc a poc, es carreguen de significats que no sempre els pertoca. Amb el pas del temps, alguns d'aquests queden antics i en desús. Allò que abans era un insult (maricón), avui en dia és una opció sexual; allò que ahir era menyspreable (no ploris com una nena!), avui forma part de la intel·ligència emocional. És evident que aquests canvis ens els dóna el temps, perquè és precisament en el transcurs d'aquest que les coses poden prendre certa maduresa. Podríem parlar, per tant, de la maduresa del maricón i de la maduresa de la dona i no ens equivocaríem; la seva maduresa com a col·lectiu ha evolucionat. Per sort, també ho fan les paraules, entitats indissociables de nosaltres mateixos. Però que passa quan una paraula es carrega d'usos, significats, simbologies i semblances que el pas del temps no esborra? Què en fem de tots aquests mots que continuen marcant les nostres vides sense que hi hagi possibilitat d'evolució? Parlem de la mort, per exemple, del seu estigma, sempre assetjadora, maleïda, destructora. Quan podrem buidar la mort dels seus adjectius dolorosos? Ho té difícil. La mort no té col·lectiu, encara que n'hi hagi moltes i no siguin tan diverses com als seus protagonistes els pugui semblar. La mort no madura, no evoluciona. I la paraula que l'acompanya tampoc.

Al centre de la meva excusa

noreply@blogger.com (cp) — Tue, 21 Nov 2006 11:58:00 +0000

Podria ser que el gran problema de l’escriptor fos escriure? Josep Maria Espinàs diu que s’ha de fer cada dia, que un escriptor és abans que res el que escriu. Sembla evident. Com a mínim fins al dia en què te n’adones que els mesos han passat, que fa dos estius que vas escriure aquell últim relat i que la teva gran excusa és el temps. Si fem cas d’aquells Somnis d’Einstein que ens presentava Alan Lightman ara mateix podríem estar al centre d’una nova tipologia de temps on tot s’atura. Si decidim allunyar-nos-en, el compàs del rellotge recuperarà el seu ritme; si decidim quedar-nos-hi, podrem llegir tranquil·lament aquestes línies. El meu problema com a escriptor és escriure. Dic que no tinc temps. Així que em disposo a desplaçar-me fins al centre mateix de la meva excusa per aturar-me durant cinc minuts cada dia, només cinc minuts per escriure alguna cosa. Podré? Il·lustració: M.C. Escher