Agafats pels fils

En un petit local del Raval, centenars d'ulls estàtics esguarden el centre de la sala. Els seus cossos pengen de les parets mentre continuen buscant amb la mirada alguna cosa que ja no existeix. Tots semblen mirar al mateix punt, un lloc on abans havien tingut vida, on els seus braços explicaven històries fantàstiques, on recreaven personatges èpics, còmics desvalguts i enterramorts sospitosos. Allà on no hi ha res, pots construir castells encantats, taules d'operatori o els carrers d'una gran ciutat. Si els mires fixament, si resegueixes el camí que va des de les seves pupil·les plàstiques fins al terra que ara ningú habita, t'adonaràs que els seus records es fan tan reals que gairebé els pots tocar, sens com els peus de cartró toquen el petit escenari improvisat, les robes es refreguen les unes a les altres i l'espectacle pren vida de nou. Sense parepelles per tancar, és així com el record es fa etern.