En suspensió

Està flotant. El veig davant meu. S'aixeca molt poc del terra, no més d'un pam. No puc veure bé on comença el terra, però ho sé perquè s'hi atura la seva ombra, una petita zona obscura circumferencial. No veig el sol o la llum que l'il·lumina, però dedueixo que ha d'estar sobre seu si la taca fosca és rodona i està just sota els seus peus, a no més d'un pam. M'imagino, dic jo, que no s'ha adonat que ha començat a levitar. Té els braços caiguts, però no morts, com si per uns moments hagués decidit descansar de tot plegat (i ho hagués desitjat tant que la gravetat l'hagués deixat ser de sucre per unes hores). No sembla que s'hagi preocupat de què és "tot plegat". Porta uns pantalons amb peto amb dues genolleres i una butxaca grossa cosida a l'alçada de l'estómac. Fa que sembli més infantil del que realment deu ser. Perquè encara que la seva cara rodona ens faci pensar en un infant i els cabells esbalotats que en cobreixen una part ens parlin de joventut, hi ha en ell algunes línies que xafen els ulls i la boca que ens confessen el contrari. M'inquieta el punt que es dibuixa en el seu front, potser si no fos tan ascèptic em portaria a algun misticisme. Jo em rebelo i prefereixo posar una peça més a la balança per creure que és un nen que va ensopegar caient de cara al terra, de front. Només una cicatriu. Només una suspensió a no més d'un pam de terra. Un parèntesi temporal que en algún moment el deixarà tocar de peus a terra de nou. 

Em quedo així hores, mirant-lo, observant-lo en aquest tros de tela dibuixat que vaig comprar a Berlín per a una altra persona. Intentant donar vida a una figura que algú que no conec va crear. Em quedo així hores, engullint timonet (farigola, la meva mare hi insisteix) perquè el refredat no m'abandona. I em recordo de l'adenovirus, amb la seva forma sexagonal, que em provoca problemes respiratoris. Llavors m'adono que si ara em quedés en suspensió, com ell, l'adenovirus no es veuria afectat per aquesta insòlita situació. A l'adenovirus no li importa que el meu cos estigui a no més d'un pam de terra. Però tampoc li importa als bacteris que treballen perquè tot jo funcioni, ni a les cèl·lules que educadament realtizen cada un dels seus objectius. Potser per això continua levitant, sap que encara té temps, el marge durant el qual els altres cuidin d'ell. No és una idea tan esbojarrada (al cap i a la fi ell està en suspensió!). Ho puc llegir en la manera amb què deixa el cap mig caigut, com si algú li hagués fet una pregunta que no pogués contestar perquè la resposta era dolorosa. O més concretament, com si algú li hagués fet una pregunta la resposta de la qual ja sabessin tots dos, i només li haguessin pronunciat per recordar-li una realitat. Sí, crec que és una realitat sobre la qual no val la pena estar-se. I mentre no pugui avançar, es quedarà així, en suspensió. A no més d'un pam de terra.