La mosquitera li molestava. Ja feia dies que se la volia treure, però tothom insistia en què utilitzar-la era el més adequat. La protecció d'un mateix sembla el més assenyat en aquestes estranyes circumstàncies en les que a vegades una persona es veu involucrada. Aquella tela calada li queia des de sobre el serrell fins ben passada la barbeta. El dibuix que el dissenyador de torn havia decidit potser era molt bonic des de fora, però ella us podria assegurar que des de dintre, no es veia res. Si l'objectiu del fabricant era que la núvia arribés esllomada a l'altar després d'haver rodolat pels graons inicials, us podeu apostar que amb aquella mosquitera ho aconseguiria. Però la protecció era necessària, tothom hi estava d'acord. Calia anar amb un vestit llarg i una mosquitera davant la cara perquè tothom se sentís còmode. No es podia oblidar el detall del color, la conjunció de tots ells en un blanc -si volia trencat, això si- que donés als convidats la certesa absoluta de qui era la núvia, que no hi haguessin equívocs. Així la resta de noies convidades podrien lluir les millors de les seves vestimentes sense por a fer ombra a la protagonista de l'escena. Tots tranquils, tots protegits per l'ombra de la tradició, arraulits, abrigats per l'escalfor d'aquella mosquitera encegadora i aquell preciós vestit enlluernador...
Tot això pensava ella, mentre veia com la mosquitera cremava lentament davant seu mentre es cordava els texans i saltava sobre el seu futur marit. Ho pensava de nou quan els convidats seien tranquils a la gespa, amb les seves sabates còmodes. Hi tornava a pensar mentre veia com tots reien, com el sol era l'únic que enlluernava alguna cosa en aquella festa i com, a la vegada, la tradició també s'asseia a fer una cervesa mentre de fons Anita O'Day els feia creure que el temps no havia passat i que el glamour estva sota les epitelials.
