Lligar i deixar (breu)

Nuar un nus, entrellaçar dues cordes que havien estat separades. O tirar fils, cosir-los amb una agulla que punxa frenèticament, al ritme de la màquina. Enganxar els tentacles d'un pop als tentacles d'un altre pop, o d'un extraterrestre amb antenes flamants, comprades avui mateix al Relámpago. Fer-ho de veritat o de mentida. Saber-se connectat i que la tela resistirà la baixada, que ens ajudarà a caure fins a un cert final, inconcret. Pensar –imaginar-se!– que no desapareix, que ha calgut estrényer malgrat l'opressió. Que era necessari ofegar-se per saber que respirar és tan alleugeridor. Alienador. Per desfer, alliberar, separar i tornar les cordes als seus amos. Deixar que ballin, que trepitgin peus enmig de la pista. Adomir-se pensant en ella. Saber que demà n'hi haurà una altra. 

P A R A U L A

La mort dels altres

No sabia exactament per què, però estava neguitosa. Trobar-se de nou amb aquelles cares del passat que ja significaven poc per a ella no li feia cap mena d'il·lusió. I menys les circumstàncies, la mort del pare d'una amistat massa vella per ni tan sols recordar el nom del pobre difunt. Aquesta era segurament la primera cosa que la posava nerviosa mentre entrava per la porta del tanatori i la recepcionista la mirava amb cara de complicitat tot esperant que li donés un nom per indicar-li la sala. Amb molta naturalitat, ella li va dir bon dia i va travessar el llindar fent veure que sabia perfectament a quina habitació anava. Davant seu s'obria un passadís de possibilitats amb portes a dreta i esquerra. Ara només li quedava creuar els dits per reconèixer algunes de les cares que feien processó entrant i sortint de les cambres. El moment de sort no arribava, així que va fer allò tan infantil d'aturar-se per cordar-se les sabates. Estava a mig camí entre la recepcionista condescendent que la mirava de reüll i el final del passadís on hauria d'admetre que anava a oferir els seus respectes a un mort del qual en desconeixia el nom i el cognom. Això segon podria semblar el més greu, perquè significaria que tampoc sabia el cognom de la seva amiga, però no era pas veritat. La Marta, així es deia la seva amiga, des de petita havia portat per primer cognom el de la seva mare en un acte progre dels seus pares que ara es rebel·lava de forma vergonyosa cap a ella. El destí no va ser tan cruel, però, i la mateixa Marta va sortir d'una de les estances just quan ella començava a aixecar-se del terra amb certa desesperació. Desespració interior, per suposat, en cap moment la recepcionista havia pogut notar ni una gota d'inseguretat en ella. 

La Marta estava grassa, molt, molt més del que ella recordava en tots els anys que feia que la coneixia. Ara de cop, després de més de deu anys de no veure-la, se li feia estrany trobar-la canviada, com si no s'hagués plantejat en cap moment que havia passat el temps i que aquella distància les pogués separar físicament. Així com havia reflexionat sobre com les seves vides s'havien anat distanciant per camins –ecosistemes, móns, universos– diferents, no se li havia acudit pensar que el seu aspecte hagués acompanyat aquestes decisions. Va voler abraçar-la, però la Marta, en aquella correcció que feia tant de temps que s'havia apoderat d'ella, li va fer només dos petons. Serena, tranquil·la, impenetrable, estable, impecable. La Marta semblava afectada per la mort del seu pare només fins al punt en què ho ha d'estar algú en públic. Però no més enllà.

La conversa es va moure en els estàndards habituals que s'estilen en aquests indrets i, sense voler-ho, ella mateixa es va veure preguntant com havia estat o com ho portava la seva mare o si havia patit molt. La Marta responia amb una cordialitat insultant –per a ella era insultant, després de tantes coses!– com si fos la primera vegada que ho estigués explicant, com si no ho hagués repetit mil i una vegades a mil i una persones diferents que, com ella, tampoc tenien molt d'interès per saber-ho. Acabat el torn de comentaris diplomàtics, la Marta li va preguntar si volia entrar a veure el cos. Allò sí que no s'ho esperava, es va quedar gelada –un fred interior, per suposat, a fora la comprensió brillava en el seu rostre–, va mirar fugaçment cap a l'interior del receptacle i va ser com si els seus ulls de cop percebessin els sons que fins ara no havia sentit: el plor de la mare, la remor de les converses frívoles que volen imposar respecte i al final, passada la zona dels sofàs, el silenci. El mort. 

No hi va haver temps per reflexions. Dels seus llavis hipòcrites va sortir un sí i tant que ja la portava per aquell escenari on tothom estava jugant el seu paper. Els tacons de la Marta ressonaven darrere seu marcant el pas, recordant-li que no hi havia forma de tornar enrere i que ni el mateix Caront l'aturaria per impedir que s'inclinés, encara que fos lleugerament, per veure el riu dels morts just abans d'entrar a l'Hades, per sentir que tot allò –els camins, ecosistemes, móns i universos– tenia un final ben clar. Arribats al punt, el romanticisme es va perdre. La literatura havia vestit en el seu cap un maniquí que ara es presentava nu d'ornaments. Allà no hi havia aigües trèmoles  i el barquer del submón no t'oferia el brevatge de l'oblit. No hi havia boscos densos ni boira espessa. Només silenci i una vitrina en forma d'expositori grotesc. Els tacons de la Marta havien parat i ara mirava solemne el seu pare esgrogeït. Ella va inentar moure el coll cap al cadàver i va esforçar-se en fer-ho de forma automàtica, com qui es gira quan truquen a la porta, com havia preguntat tòpics, com havia dit sí i tant, com havia mirat amb respecte a la família de la Marta. Però no va ser possible. No va ser-ho perquè la Marta li va agafar la mà i la sala del vetllatori, el teló de l'escenari, l'indret inòspit, el receptacle de la mort, van caure sobre seu. L'estança era freda i la mà de la Marta estava suada.  Però era la mà de la Marta i encara que sembli estrany dir-ho, estava viva.