Tecnoaïllament

15/11/06 21:35 A les portes no hi ha panys i les aixetes són estàtiques. Milers de petits ordenadors es reparteixen per la casa mentre ell ha deixat de pensar en les quotidianitats. El món ha esdevingut inquietantment còmode per a ell. No entén que la resta d’habitants d’aquella estúpida ciutat encara actui com si la ciència no hagués evolucionat. Mira el seu Aibo i es pregunta quan tardarà a ensenyar-li a parlar. Fa mesos que no surt de casa: el supermercat, el menjar, les revistes, les pel·lícules, la música... tot pot aconseguir-ho parlant a una màquina. Ara espera el moment de l’operació. Sap que tard o d’hora el seu cos també haurà de rendir-se davant l’evidència tecnològica. 15/11/06 21:38

Autocidi

6/11/06 21:49 Cada vegada hi ha més espai entre una visita i una altra. Tampoc és que hagi passat tant de temps. No hem estat anys veient-nos, trobant-nos a hores intempestives de la nit o regatejant minuts a la feina per arribar més tard al matí. No ha estat una d’aquestes relacions intenses on, després d’una setmana, tot s’esmorteeix. No. Ha sigut breu, poc intens, decebedor. El pitjor de tot plegat és la constància que jo he estat el culpable de tot. Jo he creuat les mans, he caminat cap a una altra porta, he entrat sense pensar-ho a prendre un cafè oblidant la nostra cita. Aquesta és la tristesa de l’escriptor que mai seré. Saber que la idea espera, en algun punt de l’únivers que ja no construiré, deixar-la passar; ni tan sols això, no acostar-s’hi, no fer-li ni una furtiva mirada. Vençut per mi mateix. Un autocidi.

27/10/06 19:00 · En una estructura circumferencial del temps, al centre tot s’atura (Sueños de Einstein). Hauria de ser així quan hi ha una discussió o un punt d’inflexió, una decisió que marcarà la teva vida. Com els personatges d’aquell Merrily We Roll Along, en aquelles diapositives on es canvia d’escena, on l’autor decideix que hi ha un abans i un després, si haguessin pensat en què el temps era un cercle i haguessin decidit anar al centre d’aquest temps, ho haguessin pogut aturar tot. Hauria de ser al revés, no apartar-te tu del temps que transita amb “normalitat”, sinó poder portar la situació a aquest punt central i distanciar-te’n el màxim possible, deixar que quedés aturada per veure-la amb la perspectiva de tot el que pot passar, barrejar-ho amb aquest univers paral·lel on passen les coses que no hem decidit, després tornar, envellits però amb les idees clares a aquell punt, decidir; però no de nou, sinó per primera vegada amb la saviesa de l’equívoc. 27/10/06 19:05. Il·lustració: Susana Bonet

Calma

25/10/06 17:47 · Serviria de poc dir que regnava una certa calma a la cambra. Tampoc seria molt útil definir aquell silenci estrany que a vegades t’ofereix el pati interior d’una pis a la gran ciutat (saps que si pares l’orella acabaràs sentint el motor d’algun cotxe, però si et fas petit i et deixes emportar, gairebé podràs creure que ets molt lluny, apartat d’aquests milions de persones que ocupen, conjuntament amb tu, el sòl urbà). No ajudaria gens explicar com el gat, que també habita la casa i sovint n’és l’amo, es cargola en postures impossibles per llepar-se una part remota del cos. No. Allò que realment seria interessant és saber per què hi havia calma, per què el silenci semblava possible, per què un gat seia tranquil enmig d’un enrenou multitudinari. L’agenda buida, aquesta era l’única resposta a tota la poesia d’aquell moment. Haver aconseguit cinc minuts d’imprevisió. Després d’aquell instant no n’hi havia d’haver cap més, no feia falta. Sense planificacions, podies evitar sentir el brunzit del tràfic i el vent semblava que només hi era per moure una mica les fulles de les plantes, per recordar que encara que tot semblés quiet, la vida continuava. · 25/10/06 17:59. Foto: Rodolfo Serra.

Maduresa necessària

Les paraules, a poc a poc, es carreguen de significats que no sempre els pertoca. Amb el pas del temps, alguns d'aquests queden antics i en desús. Allò que abans era un insult (maricón), avui en dia és una opció sexual; allò que ahir era menyspreable (no ploris com una nena!), avui forma part de la intel·ligència emocional. És evident que aquests canvis ens els dóna el temps, perquè és precisament en el transcurs d'aquest que les coses poden prendre certa maduresa. Podríem parlar, per tant, de la maduresa del maricón i de la maduresa de la dona i no ens equivocaríem; la seva maduresa com a col·lectiu ha evolucionat. Per sort, també ho fan les paraules, entitats indissociables de nosaltres mateixos. Però que passa quan una paraula es carrega d'usos, significats, simbologies i semblances que el pas del temps no esborra? Què en fem de tots aquests mots que continuen marcant les nostres vides sense que hi hagi possibilitat d'evolució? Parlem de la mort, per exemple, del seu estigma, sempre assetjadora, maleïda, destructora. Quan podrem buidar la mort dels seus adjectius dolorosos? Ho té difícil. La mort no té col·lectiu, encara que n'hi hagi moltes i no siguin tan diverses com als seus protagonistes els pugui semblar. La mort no madura, no evoluciona. I la paraula que l'acompanya tampoc.

Al centre de la meva excusa

Podria ser que el gran problema de l’escriptor fos escriure? Josep Maria Espinàs diu que s’ha de fer cada dia, que un escriptor és abans que res el que escriu. Sembla evident. Com a mínim fins al dia en què te n’adones que els mesos han passat, que fa dos estius que vas escriure aquell últim relat i que la teva gran excusa és el temps. Si fem cas d’aquells Somnis d’Einstein que ens presentava Alan Lightman ara mateix podríem estar al centre d’una nova tipologia de temps on tot s’atura. Si decidim allunyar-nos-en, el compàs del rellotge recuperarà el seu ritme; si decidim quedar-nos-hi, podrem llegir tranquil·lament aquestes línies. El meu problema com a escriptor és escriure. Dic que no tinc temps. Així que em disposo a desplaçar-me fins al centre mateix de la meva excusa per aturar-me durant cinc minuts cada dia, només cinc minuts per escriure alguna cosa. Podré? Il·lustració: M.C. Escher