Boja

-Deixeu-me cridar! Sí, deixeu que avui us digui cridant, amb el pit gairebé obert de tant d’esforç, que us esteu equivocant. Deixeu-me que avui m’aixequi d’aquesta cadira encimentada per dir-vos que no sabeu on està el nord, ni molt menys on para el sud. Al metro la gent dorm connectada de forma estranya a la parada que els pertoca, ja no parlen de protestes –no sé si mai ho van fer-. Deixeu-me que us expliqui que als teatres el públic ja no pica amb els peus a terra, només aplaudeixen, sigui quina sigui la funció que els hagin ofert. A les aules, no hi ha rèpliques, ni tan sols preguntes. I a les barres dels bars, ah, els nius de filosòfs s’han traslladat als despatxos d’una reducta saviesa. Ja sé que no m’enteneu! Però com que no ho sé dir més clar us ho dic cridant! Deixeu-me cridar avui que m’he aixecat rebel, avui que us puc dir que no sabeu sembrar blat, avui que molts de vosaltres ni tan sols sabeu que és el blat, que s’ha de tirar llarg! Ho sentiu? S’ha de tirar llarg! No m’atureu, no em mireu esglaiats, deixeu-me cridar avui, si a més sabeu que demà ja tornaré a seure. No us preocupeu. Demà tornaré a agafar el fil que em comunica amb tot el món, estaré de nou enganxada als botons de qualsevol joc, un dia més miraré als meus peus intentant caminar com les estrelles fugaces que em planteu davant dels nassos. Però avui no! Avui crido i ho faig amb tots els meus pulmons! No sé fins quan m’aguantarà la veu, quan vindrà l’afonia –ja fingiré que és d’una nit al concert de moda- o quan deixaré de sentir-me així, canviada. Potser plegui quan la vaca giri cua, en aquest camp estrany i solitari on no serveixen ni una trista cervesa, on no em puc banyar en alcohol ni pastilles, on ningú em sent. Per molt que cridi.

En joc (2)

No n’hi ha prou amb una partida. Ni amb mil. Cal jugar constantment per poder entreveure –encara que només sigui per un instant!- la cara agònica del teu contrincant. Ja fora del local on durant tants mesos havia invertit el seu temps, on havia tergiversat la realitat, desfet la personalitat, es refregava les butxaques buides. Havia perdut tot el que portava a sobre, tot el que podia jugar-se en una partida de cartes ho havia deixat en mans d’aquell home prim amb una americana de blau sòrdid. Havia sentit les etapes de la desesperació, el so estrident d’un bitllet que se’n va –només els perdedors coneixen tan profundament aquest so com ell ara el recordava-, però sobretot havia viscut al límit d’ell mateix, a l’exterior, en realitat. Somreia mentre pensava en el seu biògraf, si alguna vegada existís, on posaria aquell episodi? Sabria desxifrar-lo? La seva obsessió s’havia convertit en realitat, en una pel·lícula que ningú es creuria. Tampoc calia. No pretenia explicar-ho a ningú, lluir-ho enlloc. Però li agradaria veure els ulls del seu biògraf, semblants als seus en la seva feina habitual, quan a través de les pistes dels altres desxifrava vides passades. Entendria el joc, la partida, trobaria la carta marcada? S’estava fent de dia i els gats tornaven a les seves cases. Miols servien de claus a les finestres dels pisos baixos, on algun individu somnolent es creuria amo d’aquell gat que ara entrava de nou a la seva estància, al castell del qual n’era el rei sense que ningú se n’adonés. Com ell mateix, que era l’emperador de la seva pròpia broma sense que en quedés constància enlloc.