La historia de Andrea

Pues te puedo contar la historia de Andrea. Hasta entonces, hace un año, yo no conocía ninguna Andrea. Si alguien hablaba de alguna Andrea. a mí me venía a la cabeza una joven respetuosa, un poco tímida y no muy inteligente. No sé porque. Supongo que nunca paras reparo en las sensaciones que te transmiten las cosas, en las generalizaciones que decides sobre cosas tan concretas, hasta que realmente alguien te recuerda que te habías equivocado. A mí quien me lo recordó fue Mariano. Después de esa larga conversación que tuvimos el año pasado (mi vida ya no es la misma), la Andrea que había en mi cabeza desapareció para siempre para ser substituida por una anciana vestida de negro, capucha gallega y calcetines marrones hasta las rodillas; pasos pequeños, ronroneando con el suelo en un cortejo lento. Rrrrrrras, rrrrrrrras. Pausa. Rrrrrrrras, rrrrrrrras. Pausa. En realidad, la historia de Andrea no sólo me conmocionó a mí, si no también a Mariano. Por eso me la contó, porque pensó que si la compartía con alguien conseguiría coger de nuevo las riendas de su vida. Sacarlo todo, me dijo. Quiero sacarlo todo porque es demasiado. Amigo mío, me repetía, necesito saber que estás preparado para escucharla. Yo no me resistí, no porque fuera un héroe, aunque aprecio a Mariano también se que no soy lo suficientemente valiente como para reponerme a una historia como esta. Pero en ese momento no lo sabía. Y Mariano empezó su relato.

Hace un año que vivo con esto, amigo mío. Y hasta hoy no he tenido fuerzas para contarlo. En realidad perdóname si ves en mí a un individuo que flaquea en cada frase, pero ya te avanzo que no podré evitarlo. Tengo que sacarlo todo y me asusta que con ello te condene a tu también a este tormento. Pero creo que si somos dos, si somos dos los que llevamos la carga... ya sabes lo que dicen, será menos pesada. 

Hace un año, como sabes, tuve que viajar al centro de Castilla por trabajo. Se estaba haciendo un nuevo museo en un pueblo remoto. Pero no te pienses que era una cosita pequeña, que va, era un proyecto bastante grande, un centro de interpretación del territorio y de recuperación de la memoria del lugar. La verdad, no se de donde habían sacado la pasta para llevarlo a cabo, pero allí estábamos nosotros, con todo el equipo de diseño, montadores e instaladores preparados para hacer un gran museo. El equipo de contenidos se había quedado en Barcelona, como es  normal, pero se habían olvidado de algunas cosillas importantes, como localizar parte de las herramientas e instrumental que se utilizaba antiguamente para los diversos oficios del pueblo. Se supone que soy un director de proyectos y montaje, pero ya sabes que no me cuesta arrimar el hombro. Así que empecé a preguntar en el Ayuntamiento quién podía ayudarme a localizar todas esas piezas para hacer las peticiones, etcétera. Des del principio ya me di cuenta que en ese pueblo las cosas no eran muy normales, pero lo atribuí a mi modus vivendi urbanita, ya sabes, si no encontramos diez bares y tres supermercados en una misma calle nos sentimos desamparados, y necesitamos que todo se resuelva "ahora". Con esto quiero decirte, que cuando fui al Ayuntamiento y pedí esa información, la respuesta ya me dejó estupefacto. Pregunta por Andrés, pero grita un poco que es sordo. Ya. ¿Y dónde está Andrés? Detrás de casa la María, más allá del Campano. Ya. Me empezaba a sentir un poco idiota, así que puse cara de haberle entendido, porque pensé que Campano, era una forma "rupestre" de decir Campanario. No me mires así, ya sabes que nunca he conseguido mantener una planta viva, yo soy de asfalto... como iba a saber que el Campano era un árbol. Y más, cómo iba a saber qué árbol era. 

(en procés de construcció)

En suspensió

Està flotant. El veig davant meu. S'aixeca molt poc del terra, no més d'un pam. No puc veure bé on comença el terra, però ho sé perquè s'hi atura la seva ombra, una petita zona obscura circumferencial. No veig el sol o la llum que l'il·lumina, però dedueixo que ha d'estar sobre seu si la taca fosca és rodona i està just sota els seus peus, a no més d'un pam. M'imagino, dic jo, que no s'ha adonat que ha començat a levitar. Té els braços caiguts, però no morts, com si per uns moments hagués decidit descansar de tot plegat (i ho hagués desitjat tant que la gravetat l'hagués deixat ser de sucre per unes hores). No sembla que s'hagi preocupat de què és "tot plegat". Porta uns pantalons amb peto amb dues genolleres i una butxaca grossa cosida a l'alçada de l'estómac. Fa que sembli més infantil del que realment deu ser. Perquè encara que la seva cara rodona ens faci pensar en un infant i els cabells esbalotats que en cobreixen una part ens parlin de joventut, hi ha en ell algunes línies que xafen els ulls i la boca que ens confessen el contrari. M'inquieta el punt que es dibuixa en el seu front, potser si no fos tan ascèptic em portaria a algun misticisme. Jo em rebelo i prefereixo posar una peça més a la balança per creure que és un nen que va ensopegar caient de cara al terra, de front. Només una cicatriu. Només una suspensió a no més d'un pam de terra. Un parèntesi temporal que en algún moment el deixarà tocar de peus a terra de nou. 

Em quedo així hores, mirant-lo, observant-lo en aquest tros de tela dibuixat que vaig comprar a Berlín per a una altra persona. Intentant donar vida a una figura que algú que no conec va crear. Em quedo així hores, engullint timonet (farigola, la meva mare hi insisteix) perquè el refredat no m'abandona. I em recordo de l'adenovirus, amb la seva forma sexagonal, que em provoca problemes respiratoris. Llavors m'adono que si ara em quedés en suspensió, com ell, l'adenovirus no es veuria afectat per aquesta insòlita situació. A l'adenovirus no li importa que el meu cos estigui a no més d'un pam de terra. Però tampoc li importa als bacteris que treballen perquè tot jo funcioni, ni a les cèl·lules que educadament realtizen cada un dels seus objectius. Potser per això continua levitant, sap que encara té temps, el marge durant el qual els altres cuidin d'ell. No és una idea tan esbojarrada (al cap i a la fi ell està en suspensió!). Ho puc llegir en la manera amb què deixa el cap mig caigut, com si algú li hagués fet una pregunta que no pogués contestar perquè la resposta era dolorosa. O més concretament, com si algú li hagués fet una pregunta la resposta de la qual ja sabessin tots dos, i només li haguessin pronunciat per recordar-li una realitat. Sí, crec que és una realitat sobre la qual no val la pena estar-se. I mentre no pugui avançar, es quedarà així, en suspensió. A no més d'un pam de terra. 

Lligar i deixar (breu)

Nuar un nus, entrellaçar dues cordes que havien estat separades. O tirar fils, cosir-los amb una agulla que punxa frenèticament, al ritme de la màquina. Enganxar els tentacles d'un pop als tentacles d'un altre pop, o d'un extraterrestre amb antenes flamants, comprades avui mateix al Relámpago. Fer-ho de veritat o de mentida. Saber-se connectat i que la tela resistirà la baixada, que ens ajudarà a caure fins a un cert final, inconcret. Pensar –imaginar-se!– que no desapareix, que ha calgut estrényer malgrat l'opressió. Que era necessari ofegar-se per saber que respirar és tan alleugeridor. Alienador. Per desfer, alliberar, separar i tornar les cordes als seus amos. Deixar que ballin, que trepitgin peus enmig de la pista. Adomir-se pensant en ella. Saber que demà n'hi haurà una altra. 

P A R A U L A

La mort dels altres

No sabia exactament per què, però estava neguitosa. Trobar-se de nou amb aquelles cares del passat que ja significaven poc per a ella no li feia cap mena d'il·lusió. I menys les circumstàncies, la mort del pare d'una amistat massa vella per ni tan sols recordar el nom del pobre difunt. Aquesta era segurament la primera cosa que la posava nerviosa mentre entrava per la porta del tanatori i la recepcionista la mirava amb cara de complicitat tot esperant que li donés un nom per indicar-li la sala. Amb molta naturalitat, ella li va dir bon dia i va travessar el llindar fent veure que sabia perfectament a quina habitació anava. Davant seu s'obria un passadís de possibilitats amb portes a dreta i esquerra. Ara només li quedava creuar els dits per reconèixer algunes de les cares que feien processó entrant i sortint de les cambres. El moment de sort no arribava, així que va fer allò tan infantil d'aturar-se per cordar-se les sabates. Estava a mig camí entre la recepcionista condescendent que la mirava de reüll i el final del passadís on hauria d'admetre que anava a oferir els seus respectes a un mort del qual en desconeixia el nom i el cognom. Això segon podria semblar el més greu, perquè significaria que tampoc sabia el cognom de la seva amiga, però no era pas veritat. La Marta, així es deia la seva amiga, des de petita havia portat per primer cognom el de la seva mare en un acte progre dels seus pares que ara es rebel·lava de forma vergonyosa cap a ella. El destí no va ser tan cruel, però, i la mateixa Marta va sortir d'una de les estances just quan ella començava a aixecar-se del terra amb certa desesperació. Desespració interior, per suposat, en cap moment la recepcionista havia pogut notar ni una gota d'inseguretat en ella. 

La Marta estava grassa, molt, molt més del que ella recordava en tots els anys que feia que la coneixia. Ara de cop, després de més de deu anys de no veure-la, se li feia estrany trobar-la canviada, com si no s'hagués plantejat en cap moment que havia passat el temps i que aquella distància les pogués separar físicament. Així com havia reflexionat sobre com les seves vides s'havien anat distanciant per camins –ecosistemes, móns, universos– diferents, no se li havia acudit pensar que el seu aspecte hagués acompanyat aquestes decisions. Va voler abraçar-la, però la Marta, en aquella correcció que feia tant de temps que s'havia apoderat d'ella, li va fer només dos petons. Serena, tranquil·la, impenetrable, estable, impecable. La Marta semblava afectada per la mort del seu pare només fins al punt en què ho ha d'estar algú en públic. Però no més enllà.

La conversa es va moure en els estàndards habituals que s'estilen en aquests indrets i, sense voler-ho, ella mateixa es va veure preguntant com havia estat o com ho portava la seva mare o si havia patit molt. La Marta responia amb una cordialitat insultant –per a ella era insultant, després de tantes coses!– com si fos la primera vegada que ho estigués explicant, com si no ho hagués repetit mil i una vegades a mil i una persones diferents que, com ella, tampoc tenien molt d'interès per saber-ho. Acabat el torn de comentaris diplomàtics, la Marta li va preguntar si volia entrar a veure el cos. Allò sí que no s'ho esperava, es va quedar gelada –un fred interior, per suposat, a fora la comprensió brillava en el seu rostre–, va mirar fugaçment cap a l'interior del receptacle i va ser com si els seus ulls de cop percebessin els sons que fins ara no havia sentit: el plor de la mare, la remor de les converses frívoles que volen imposar respecte i al final, passada la zona dels sofàs, el silenci. El mort. 

No hi va haver temps per reflexions. Dels seus llavis hipòcrites va sortir un sí i tant que ja la portava per aquell escenari on tothom estava jugant el seu paper. Els tacons de la Marta ressonaven darrere seu marcant el pas, recordant-li que no hi havia forma de tornar enrere i que ni el mateix Caront l'aturaria per impedir que s'inclinés, encara que fos lleugerament, per veure el riu dels morts just abans d'entrar a l'Hades, per sentir que tot allò –els camins, ecosistemes, móns i universos– tenia un final ben clar. Arribats al punt, el romanticisme es va perdre. La literatura havia vestit en el seu cap un maniquí que ara es presentava nu d'ornaments. Allà no hi havia aigües trèmoles  i el barquer del submón no t'oferia el brevatge de l'oblit. No hi havia boscos densos ni boira espessa. Només silenci i una vitrina en forma d'expositori grotesc. Els tacons de la Marta havien parat i ara mirava solemne el seu pare esgrogeït. Ella va inentar moure el coll cap al cadàver i va esforçar-se en fer-ho de forma automàtica, com qui es gira quan truquen a la porta, com havia preguntat tòpics, com havia dit sí i tant, com havia mirat amb respecte a la família de la Marta. Però no va ser possible. No va ser-ho perquè la Marta li va agafar la mà i la sala del vetllatori, el teló de l'escenari, l'indret inòspit, el receptacle de la mort, van caure sobre seu. L'estança era freda i la mà de la Marta estava suada.  Però era la mà de la Marta i encara que sembli estrany dir-ho, estava viva. 

No hi eren

-Tu què creus? A mi em té desconcertada, tan jove...

-Sí, la seva mare deu estar destrossada...

-Què dius! Si fa molt de temps que va desaparèixer, res, un abandonat, el pobre!

-Ah, doncs jo tampoc ho sabia això de la seva mare, goita...

-I tant! Se'n va fer un enrenou, és clar, li faltava ben poc per fer els 18 però els de la social se'l volien emportar. El Pare Lluís va fer molt perquè es pogués quedar fins tenir l'edat i...

-El Pare Lluís, que és bon home...

-Sí, però l'últim dia ens va passar la pandereta dues vegades, ho vaig trobar excessiu...

-No sé pas perquè hi aneu encara a missa, si no fan més que dir bestieses!

-Verge del Rosari, Manel, que t'ho passis millor jugant a cartes al bar no vol dir que puguis renegar de Déu, si et sentís el Pare Lluís...

-Se me'n refot ben bé el Pare Lluís a mi...

-Manel!

-Goita, aquesta no és la carnicera, què hi pinta aquí?

-Ja et dic, tenia un bon affair amb el nano, ell faldiller i ella de faldilla curta... si...

-Vols dir? 

-I tant! M'ho va dir la Maria i ja saps que la Maria no se'n va per les branques, quan ha de dir una cosa la diu ben dita. I així m'ho va dir: la carnicera té lios amb el nano.

-Però tot plegat és ben estrany..., com s'ho fa un noi tan jove per caure al precipici per una carretera recta? 

-Begut!

-Ja ho pots ben dir, i drogat, amb drogues psicofàrmaques d'aquestes...

-Mira que sou marujes, ahir plovia a bots i barrals, una mala curva i...

-Però si és ben recte això!

-Mala vida, això és el que dic jo: ma-la vi-da

-Ramon! El Ramon ho sabrà que ve de la consigna... Ramon, què ha passat?

-Li van fallar els frens. 

-...

-Mira que plora la carnicera, sí que hi estava embolicada si...

-Goita...

La buidor perduda

Ha d'arribar al final del carrer. Les cames no li responen correctament i necessita el seu temps. Si mira al final sap que no se'n sortirà, que abans d'arribar a la meitat del camí recularà, sentint-se incapaç. Així que localitza punts intermitjos: la portada verda i la casa de discs són dues bones opcions, dos objectius assolibles per separat. Molt bé, primera parada, la porta verda. Som-hi. Carrega el pes del cos en la cama dreta, encara la més resistent, i després avança una passa. És dolorós però cal fer-ho, cal arribar al final del carrer. El més important és el ritme, un recolzament curt amb la cama esquerra i un altre llarg a la dreta. Intentar que aquest gest sigui més llarg que l'anterior, podent avançar de forma irregular, entre una i altra passa, però uniforme, entre cada parell de moviments. Tots aquests pensaments estratègics el tenen ocupat ben bé fins a la porta verda. Un terç. El següent punt és la casa de discs, ara ja té el ritme agafat, així que haurà d'ocupar-se d'altres coses per no sentir el dolor. Un noi s'acosta a la botiga, sí, val la pena analitzar-lo, però sense perdre el ritme. Una llarga.. una curta; una llarga... una curta. Ara el noi. Té els cabells ben despentinats, és modern. Mira l'aparador. Semblava que anava molt decidit fins a la botiga, però s'ha aturat. Potser espera alguna novetat, no sembla trobar-la. Continua observant l'aparador en totes direccions. Ja és estrany, no és tan gran l'aparador! Gairebé hi arriba, ha agafat una bona marca avui. El noi es decideix a entrar a la botiga just quan ell aconsegueix el segon objectiu. Es para. Respira. Inspira. Expira. Mira dins la botiga, el noi està xerrant amb la dependenta. Potser no buscava cap disc. Dos terços. Cal arribar fins al punt final. El forn de pà de la Lola ja queda més a prop. Ah... no hi ha ningú més pel carrer. Quin dia més buit. Però no dins seu. Coneix les rajoles del terra, el clavegueram tocant a la borera, els forats de la paret, els aparadors. Que alguna cosa es mogui! El ritme encaixat. Sense distraccions, el dolor augmenta. Tot és massa ple. Que surti un nen petit de casa la Ramona, que el miri estranyat, amb el seu cervellet mig buit. Sí, sense pensaments, sense gaires records, amb pocs calaixos per obrir. Però no surt ningú. Avui el pà li costarà car, la memòria no es frena, no descansa. Allà estan tots els passats d'ell mateix que tornen i reclamen. I ell ho té clar: Ja s'ha acabat! Ja no hi sou! Ara hi és ell i vol anar al forn de pà. El Pere surt del forn, està salvat, el pararà i li explicarà les seves últimes caceres. Que pesat. I que alentador. Buidar-ho tot. Ser aquell nen petit que no recorda res, perquè no pot fer-ho, perquè ni s'ho planteja. Ignorar-se. Sí, Pere, sí... com va anar la cacera de dimarts? Ah... li repugnen les caceres, però quina buidor, quina tranquil·litat.