Inacabat i somniat

Ningú sap exactament per què va marxar. Ni tan sols els seus amics més directes, que havien compartit tantes hores de billar, cartes i discoteca al seu costat. S'especulava que volia veure món, descobrir altres vides. Potser no li agradava la seva? Era difícil saber-ho. L'ermetisme s'havia convertit en una carta de presentació de la seva personalitat. Era estrany comprovar com la seva absència s'omplia de comentaris i retrets. Els que més el trobaven a faltar eren els que menys l'entenien. S'apoderava d'ells un egoïsme descontrolat que els impedia veure més enllà del buit que ell havia deixat, com si aquell forat enorme ho omplís tot i s'anés fent més gran a mesura que passava el temps. L'absència té això, augmenta, mai disminueix. I al voltant d'aquesta, per no veure-la, havien acabat construint un mur, cada vegada més alt, format per excuses, discussions i interrogants que mai tindrien resposta, però que servien per fer les parets més altes. Ningú es va adonar, però, durant tots aquells anys en què ell no hi va ser, que al fons d'aquell no ser-hi, enmig de l'enorme abisme que semblava omplir-se de no res, s'hi podien veure els somnis d'ell, els moments encara inacabats i que calia cloure. S'hi podia veure la seva vida tal i com ell l'havia volgut viure.