Perdre paraules

Ho veig perfectament clar. Ha arribat el moment en què em quedi sense paraules. Les estic gastant, invertint si vols, però al cap i a la fi la butxaca és profunda i ara buida. No sé perquè sóc tan críptic, però ara com ara la realitat és aquesta. Tinc la sensació d'haver començat a escriure a l'agost i no haver part fins ara, només amb alguns intervals per llegir sobre allò que havia d'escriure, per escoltar sobre allò que havia d'escriure, o per mirar allò sobre el que havia d'escriure. I així segueixo, invertint paraules, plantant-les en una terra que espero sigui fèrtil, sinó els meus plans es veuran estroncats per uns interessos massa alts o, pitjor, per una empresa que em portarà a la ruïna. Només espero no equivocar-me, no està perdent paraules un dia rere l'altre amb una feina que m'apassiona, però, en la qual no estic segur de trobar res de mi, res on em pugui reconèixer. De veritat, desitjo no equivocar-me, no aixecar-me un dia i quedar-me mut, sentint que he perdut la capacitat d'explicar, si algú no em diu el què, el com i a qui.

Potser no, potser no les estigui perdent, potser només les vaig pulint, les deformo i les torno a la seva forma original, les suavitzo, les engalano i després les torno a despullar. Potser sigui això, un camí més, una manera diferent d'aconseguir que siguin meves, que deixin de ser per als altres. Potser no, potser no m'equivoco...

Inacabat i somniat

Ningú sap exactament per què va marxar. Ni tan sols els seus amics més directes, que havien compartit tantes hores de billar, cartes i discoteca al seu costat. S'especulava que volia veure món, descobrir altres vides. Potser no li agradava la seva? Era difícil saber-ho. L'ermetisme s'havia convertit en una carta de presentació de la seva personalitat. Era estrany comprovar com la seva absència s'omplia de comentaris i retrets. Els que més el trobaven a faltar eren els que menys l'entenien. S'apoderava d'ells un egoïsme descontrolat que els impedia veure més enllà del buit que ell havia deixat, com si aquell forat enorme ho omplís tot i s'anés fent més gran a mesura que passava el temps. L'absència té això, augmenta, mai disminueix. I al voltant d'aquesta, per no veure-la, havien acabat construint un mur, cada vegada més alt, format per excuses, discussions i interrogants que mai tindrien resposta, però que servien per fer les parets més altes. Ningú es va adonar, però, durant tots aquells anys en què ell no hi va ser, que al fons d'aquell no ser-hi, enmig de l'enorme abisme que semblava omplir-se de no res, s'hi podien veure els somnis d'ell, els moments encara inacabats i que calia cloure. S'hi podia veure la seva vida tal i com ell l'havia volgut viure.

La mosquitera

La mosquitera li molestava. Ja feia dies que se la volia treure, però tothom insistia en què utilitzar-la era el més adequat. La protecció d'un mateix sembla el més assenyat en aquestes estranyes circumstàncies en les que a vegades una persona es veu involucrada. Aquella tela calada li queia des de sobre el serrell fins ben passada la barbeta. El dibuix que el dissenyador de torn havia decidit potser era molt bonic des de fora, però ella us podria assegurar que des de dintre, no es veia res. Si l'objectiu del fabricant era que la núvia arribés esllomada a l'altar després d'haver rodolat pels graons inicials, us podeu apostar que amb aquella mosquitera ho aconseguiria. Però la protecció era necessària, tothom hi estava d'acord. Calia anar amb un vestit llarg i una mosquitera davant la cara perquè tothom se sentís còmode. No es podia oblidar el detall del color, la conjunció de tots ells en un blanc -si volia trencat, això si- que donés als convidats la certesa absoluta de qui era la núvia, que no hi haguessin equívocs. Així la resta de noies convidades podrien lluir les millors de les seves vestimentes sense por a fer ombra a la protagonista de l'escena. Tots tranquils, tots protegits per l'ombra de la tradició, arraulits, abrigats per l'escalfor d'aquella mosquitera encegadora i aquell preciós vestit enlluernador...

Tot això pensava ella, mentre veia com la mosquitera cremava lentament davant seu mentre es cordava els texans i saltava sobre el seu futur marit. Ho pensava de nou quan els convidats seien tranquils a la gespa, amb les seves sabates còmodes. Hi tornava a pensar mentre veia com tots reien, com el sol era l'únic que enlluernava alguna cosa en aquella festa i com, a la vegada, la tradició també s'asseia a fer una cervesa mentre de fons Anita O'Day els feia creure que el temps no havia passat i que el glamour estva sota les epitelials.

Petició :: Aïllament volgut

Era de nit. Ho era, n'estic segur perquè tot i tenir les persianes baixades, el silenci era encoratjador. És a dir, no era un silenci d'aquells que et deixa paralitzat, del qual creus que sortirà un monstre o un fantasma ancestre en qualsevol moment; era més aviat un silenci d'aquells que t'anima a estar tranquil, a compartir el repòs que la resta de la ciutat ha decidit obtenir de forma col·lectiva. Per això us puc dir amb tanta seguretat que era de nit, tot i que feia dies que les persianes eren baixades i la llum del dia no entrava a la meva cambra. Per si no ho sabíeu, el sol és una de les pitjors distraccions que pugui tenir qualsevol que s'hagi marcat una fita, si no mireu com va acabar Ícar... però no cal anar tan lluny, només cal sortir a passejar per la Rambla i veure com els turistes rosats -cremats, gambejats, voluntàriament carbonitzats- s'asseuen durant hores a les terrasses, deixant-se perdre els carrerons més humits, els museus més tancats que hi ha en aquesta ciutat. També és veritat que ells estan de vacances i jo no, però no és excusa per perdre el temps! La història es difumina com el pas de les hores entre aquestes quatre parets. És veritat que he perdut una mica el nord i la falta de temps físic, d'aquest que la gran estrella ens ofereix quan impacta en la nostra pell, pot arribar a embogir una mica, però és l'única manera, no n'hi ha una altra. Si tens una fit, i jo la tinc, has d'amagar-te del sol, has de fugir de la llum natural que t'empeny a compartir la teva vida. L'avantatge d'aquest aïllament volgut és la possibilitat que et dóna la inòpia temporal d'entrellaçar les coses fins a possibilitats remotes. Vull dir, no cal posar-se a fer una cosa i després una altra i, sobretot, no cal deixar-se emportar per "ho he d'acabar abans de la nit". El dia no existeix i la nit tampoc, com a mínim si decideixes no fixar-t'hi. És clar que aquell dia ho vaig fer, vull dir que m'hi vaig fixar, perquè si al mig del menjador comencen a crèixer estranyes beines de color púrpura, intentes fixar-te en què passa al teu voltant. Potser no us ha passat mai, però us puc ben jurar que si de cop, en un moment qualsevol (del dia o de la nit) al bell mig del vostre menjador comencessin a créixer beines de color púrpura de forma circumferencial, com si haguessin decidit néixer per ballar una sardana, us puc assegurar que miraríeu, escoltaríeu i oloraríeu tot el que passa al vostre voltant. I així ho vaig fer: era de nit, l'habitació que abans era blanca ara semblava reflectir el púrpura d'una forma inegable i l'olor -no us ho creureu- era de roses. Feia molt temps que no sentia una olor de roses com aquella. I no vaig poder evitar pensar en els rams de les ballarines principals, desenes de rams de roses tancats en un camerino, perfectes, flors embolcallades amb llaços blancs. Així que, després de tot plegat, vaig pensar que una cosa que fes tan bona olor no podia pas ser dolenta. Senzillament, vaig decidir unir-me per primera vegada en molts mesos al son col·lectiu que s'havia emportat els habitants de la meva ciutat. Al cap d'unes hores, ja era de dia -sí, el dia és més fàcil, els obrers continuen amb les seves obres i la gent sembla que no sàpiga sortir de casa seva sense batre amb força la porta per tancar-la- i les beines havien desaparegut. No us penseu que em vaig quedar més tranquil, potser hauria d'haver estat així, però mireu, vaig somniar que potser de les beines en naixia alguna companyia, qui sap, algú amb ganes d'un aïllament volgut i que, a més, faria olor de roses.

Postal service

Les rodes grinyolen una mica i el terra de Barcelona no ajuda, amb aquestes rajoles florals plenes d'entrebancs. Malgrat el soroll, malgrat no passar desapercebuda -el cotxet és gran, d'un blau llampant, i el seu fill plora desconsoladament-, la Margarida no està nerviosa. S'atura davant la bústia de correus, agafa un parell de sobres blaus i els tira per la ranura. Com qui no ha fet res, agafa de nou el camí que marca la vorera i continua el seu aparent passeig matinal. El petit sembla que s'ha calmat, el ritme que van marcant les rajoles l'ha mig endormiscat i s'agafa a un dels sobres com qui vol subjectar un somni que està a punt d'anar-se'n. La Margarida se'l mira amb tendresa, com toca mirar a una mare, però no pot deixar de pensar en el contrast d'aquella mà petita i rabassuda que ara agafa el sobre i la perillositat que aquest amaga. Intenta no pensar-hi. Fa sol, la primavera està oferint un matí magnífic a tots els barcelonins. Alguns l'aprofiten per passejar, altres ja són asseguts al port i alguns més, els privilegiats, s'asseuen a la terrassa d'algun bar de la Barceloneta a degustar el vi bo de la casa. Ella també passeja, com una mare qualsevol faria amb el seu fill en un dia d'abril. Ja ha arribat a la següent bústia, dos o tres sobres més i cap a la ranura. Així fins a deu bústies, separades entre elles per un o dos carrers com a mínim. D'aquí a un parell de dies els convocats ja tindran els sobres blaus a casa, ja sabran que hi ha una reunió. Res d'excepcional, no tenen intenció de planificar cap cop d'estat. Volen parlar de bolets, però ningú pot saber-ho. No es poden adonar que hi ha molts sobres iguals en una mateixa bústia. Potser el seu fill també s'interessi pels bolets quan sigui més gran. Potser, qui sap, potser quan ell sigui gran ja no s'hagi d'amagar per trobar-se amb els seus amics i parlar de les aficions, de les passions. Arriba a l'última bústia i el petit encara no ha deixat anar el sobre. Caldrà treure-li el somni sense fer massa soroll, potser ara plori i gemegui, però quan sigui més gran, qui sap, potser quan sigui més gran entendrà perquè li van treure. Amb una perfecta tàctica maternal, li acaricia la barbeta mentre estira el sobre blau. Gairebé no se n'ha adonat. Sense parar d'acaronar-lo, deixa escolar la nota per la ranura. Un gest d'atreviment. Ja és hora de tornar a casa, el passeig ha sigut profitós i encara que l'aire oprimeixi el matí, no hi ha res com passar la primavera a Barcelona.

Cubata

Ell li diu en veu baixa que aquell correu era una broma, que no hi havia cap mala intenció, però que, és clar, ella, aquella, l’altra, la que és amiga del seu nòvio, és molt susceptible. No creus, li diu, que és molt susceptible? I ella agafa el cubata, pren un glop i quan sembla que està a punt de tenir regust de traïció, li contesta. Ja no sento la resposta –la música està alta-, però per la cara que ella posa, i sobretot per la decepció que es pot llegir en la d’ell, sé que no ha intentat quedar bé, desfent l’amistat que l’uneix amb ella, aquella, l’altra. Precisament la mateixa que riu distreta al costat del seu millor amic, el nòvio, absents els dos a l’escena que jo he seguit al meu costat. No semblen enfadats, ni tan sols tibats, com hauria de ser segons el que ell li ha explicat, l’altre, aquell, el que volia una resposta afirmativa per crear conxorxa, quan li ha dit que feia dues setmanes que ella, la susceptible, no volia parlar amb el seu nòvio, que ara riu tranquil·lament de l’última broma d’ella, aquella, l’altra, i semblen feliços. Giro el cap i sota meu –jo estic alçat en una tarima de la discoteca on es pot fumar-, en veig una altra que parla amb la seva amiga. Li explica que ell, el de la conxorxa, no li cau gens bé. En realitat, no li explica, però l’altra, l’amiga, li ha dit que ell està per allà, amb un to més o menys alegre, com si hagués de ser una casualitat benvinguda, i els ulls d’ella, la que tinc just sota meu, s’obren com dos plats, indicant que de benvinguda res, que és una notícia que preferiria no haver sentit. L’altra també té un cubata, com la primera que ha frenat la possible aliança, i s’empassa un bon glop, abaixa la mirada i estic segur que, al final de l’estómac, el martini fred li senta com una patada, perquè li diu que a ella tampoc i és sincera, no li cau bé, però tampoc tenia ganes de dir-ho; es nota, perquè mira cap a l’escenari. Jo també ho faig i me n’adono que el concert que està oferint el primer grup de la nit no interessa a ningú. Poster a la parella d’edat mitjana que els miren estupefactes, segurament els pares del cantant que intenta quadrar uns acords massa sentits. Intento tornar a la selva urbana que s’ha creat al meu voltant, desxifrar-ne alguna altra història –la veritat és que a vegades m’entristeix, però no puc evitar-ho!. Per sort, el meu amic arriba amb els dos cubates que ha anat a buscar, em dóna el meu, brindem i, sense badar boca, bevem.

La butaca

Se sent incòmode en la mateixa butaca on ha reposat tantes vegades. El seu cos, gairebé abatut després de dos infarts, ja no encaixa a la perfecció com ho ha fet les passades tardes dels últims deu anys, des de que es va jubilar. El coixí s'ha tornat incòmode de la nit al dia i les orelles que abans li acaronaven el son, ara semblen disposades a torturar el seu fràgil coll. Les cames creuades ara, descreuades després; els braços de la butaca recolzant els seus, embolcallant més tard la flonja panxa; inclinant el cos, primer, posant la columna ben recta -tot el que es pot!- més tard... no hi ha manera. La butaca és la mateixa que fa cinquanta anys. La mateixa on va abraçar el seu fill i després el seu nét per primera vegada. Aquella on va enfonsar-se amb els fracassos per rendir-se després a la glòria dels èxits. Exactament la mateixa des de la qual ha mirat tantes vegades el quadre de la seva estimada Madame, que avui resta amagat de tot observador. Recorda la por que va sentir quan es va fer ressó de la seva existència i com, evidentment des de la seva butaca, va haver d'atendre els incontables periodistes que assatjaven la llar. Volien saber coses de la seva apreciada Madame, però sobretot volien observar aquella meravella que havia acompanyat les seves hores més perdudes, santuari on pensava passar els últims dies. De cop i volta, la intimitat amb la qual havia decidit protegir un cor francament sotragat, s'havia esbocinat en mil peces que no sabia com tornar a recuperar. La por havia teixit una teraninya enganxosa d'on no es veia capaç d'escapar si no era amb un sacrifici. Com aquells que, hipnotitzats, obren els ulls i creuen estar nus davant la multitud, ell havia trobat en la trampa del temor la seva única vestimenta, una tela de seda negra i compacta que ja no li deixava veure amb claredat aquella imatge que adorava. I ara? Ara només resta el buit a la paret d'allò que en altres temps va ser l'esguard de cada dia. És indiscutible -i els seus ossos ho proclamen en mil queixes- que la taca blanca, reserva perfecte de la pintora, es torna incòmode. Es miri des d'on es miri.

Boja

-Deixeu-me cridar! Sí, deixeu que avui us digui cridant, amb el pit gairebé obert de tant d’esforç, que us esteu equivocant. Deixeu-me que avui m’aixequi d’aquesta cadira encimentada per dir-vos que no sabeu on està el nord, ni molt menys on para el sud. Al metro la gent dorm connectada de forma estranya a la parada que els pertoca, ja no parlen de protestes –no sé si mai ho van fer-. Deixeu-me que us expliqui que als teatres el públic ja no pica amb els peus a terra, només aplaudeixen, sigui quina sigui la funció que els hagin ofert. A les aules, no hi ha rèpliques, ni tan sols preguntes. I a les barres dels bars, ah, els nius de filosòfs s’han traslladat als despatxos d’una reducta saviesa. Ja sé que no m’enteneu! Però com que no ho sé dir més clar us ho dic cridant! Deixeu-me cridar avui que m’he aixecat rebel, avui que us puc dir que no sabeu sembrar blat, avui que molts de vosaltres ni tan sols sabeu que és el blat, que s’ha de tirar llarg! Ho sentiu? S’ha de tirar llarg! No m’atureu, no em mireu esglaiats, deixeu-me cridar avui, si a més sabeu que demà ja tornaré a seure. No us preocupeu. Demà tornaré a agafar el fil que em comunica amb tot el món, estaré de nou enganxada als botons de qualsevol joc, un dia més miraré als meus peus intentant caminar com les estrelles fugaces que em planteu davant dels nassos. Però avui no! Avui crido i ho faig amb tots els meus pulmons! No sé fins quan m’aguantarà la veu, quan vindrà l’afonia –ja fingiré que és d’una nit al concert de moda- o quan deixaré de sentir-me així, canviada. Potser plegui quan la vaca giri cua, en aquest camp estrany i solitari on no serveixen ni una trista cervesa, on no em puc banyar en alcohol ni pastilles, on ningú em sent. Per molt que cridi.

En joc (2)

No n’hi ha prou amb una partida. Ni amb mil. Cal jugar constantment per poder entreveure –encara que només sigui per un instant!- la cara agònica del teu contrincant. Ja fora del local on durant tants mesos havia invertit el seu temps, on havia tergiversat la realitat, desfet la personalitat, es refregava les butxaques buides. Havia perdut tot el que portava a sobre, tot el que podia jugar-se en una partida de cartes ho havia deixat en mans d’aquell home prim amb una americana de blau sòrdid. Havia sentit les etapes de la desesperació, el so estrident d’un bitllet que se’n va –només els perdedors coneixen tan profundament aquest so com ell ara el recordava-, però sobretot havia viscut al límit d’ell mateix, a l’exterior, en realitat. Somreia mentre pensava en el seu biògraf, si alguna vegada existís, on posaria aquell episodi? Sabria desxifrar-lo? La seva obsessió s’havia convertit en realitat, en una pel·lícula que ningú es creuria. Tampoc calia. No pretenia explicar-ho a ningú, lluir-ho enlloc. Però li agradaria veure els ulls del seu biògraf, semblants als seus en la seva feina habitual, quan a través de les pistes dels altres desxifrava vides passades. Entendria el joc, la partida, trobaria la carta marcada? S’estava fent de dia i els gats tornaven a les seves cases. Miols servien de claus a les finestres dels pisos baixos, on algun individu somnolent es creuria amo d’aquell gat que ara entrava de nou a la seva estància, al castell del qual n’era el rei sense que ningú se n’adonés. Com ell mateix, que era l’emperador de la seva pròpia broma sense que en quedés constància enlloc.