Postal service

Les rodes grinyolen una mica i el terra de Barcelona no ajuda, amb aquestes rajoles florals plenes d'entrebancs. Malgrat el soroll, malgrat no passar desapercebuda -el cotxet és gran, d'un blau llampant, i el seu fill plora desconsoladament-, la Margarida no està nerviosa. S'atura davant la bústia de correus, agafa un parell de sobres blaus i els tira per la ranura. Com qui no ha fet res, agafa de nou el camí que marca la vorera i continua el seu aparent passeig matinal. El petit sembla que s'ha calmat, el ritme que van marcant les rajoles l'ha mig endormiscat i s'agafa a un dels sobres com qui vol subjectar un somni que està a punt d'anar-se'n. La Margarida se'l mira amb tendresa, com toca mirar a una mare, però no pot deixar de pensar en el contrast d'aquella mà petita i rabassuda que ara agafa el sobre i la perillositat que aquest amaga. Intenta no pensar-hi. Fa sol, la primavera està oferint un matí magnífic a tots els barcelonins. Alguns l'aprofiten per passejar, altres ja són asseguts al port i alguns més, els privilegiats, s'asseuen a la terrassa d'algun bar de la Barceloneta a degustar el vi bo de la casa. Ella també passeja, com una mare qualsevol faria amb el seu fill en un dia d'abril. Ja ha arribat a la següent bústia, dos o tres sobres més i cap a la ranura. Així fins a deu bústies, separades entre elles per un o dos carrers com a mínim. D'aquí a un parell de dies els convocats ja tindran els sobres blaus a casa, ja sabran que hi ha una reunió. Res d'excepcional, no tenen intenció de planificar cap cop d'estat. Volen parlar de bolets, però ningú pot saber-ho. No es poden adonar que hi ha molts sobres iguals en una mateixa bústia. Potser el seu fill també s'interessi pels bolets quan sigui més gran. Potser, qui sap, potser quan ell sigui gran ja no s'hagi d'amagar per trobar-se amb els seus amics i parlar de les aficions, de les passions. Arriba a l'última bústia i el petit encara no ha deixat anar el sobre. Caldrà treure-li el somni sense fer massa soroll, potser ara plori i gemegui, però quan sigui més gran, qui sap, potser quan sigui més gran entendrà perquè li van treure. Amb una perfecta tàctica maternal, li acaricia la barbeta mentre estira el sobre blau. Gairebé no se n'ha adonat. Sense parar d'acaronar-lo, deixa escolar la nota per la ranura. Un gest d'atreviment. Ja és hora de tornar a casa, el passeig ha sigut profitós i encara que l'aire oprimeixi el matí, no hi ha res com passar la primavera a Barcelona.