Perdre paraules

Ho veig perfectament clar. Ha arribat el moment en què em quedi sense paraules. Les estic gastant, invertint si vols, però al cap i a la fi la butxaca és profunda i ara buida. No sé perquè sóc tan críptic, però ara com ara la realitat és aquesta. Tinc la sensació d'haver començat a escriure a l'agost i no haver part fins ara, només amb alguns intervals per llegir sobre allò que havia d'escriure, per escoltar sobre allò que havia d'escriure, o per mirar allò sobre el que havia d'escriure. I així segueixo, invertint paraules, plantant-les en una terra que espero sigui fèrtil, sinó els meus plans es veuran estroncats per uns interessos massa alts o, pitjor, per una empresa que em portarà a la ruïna. Només espero no equivocar-me, no està perdent paraules un dia rere l'altre amb una feina que m'apassiona, però, en la qual no estic segur de trobar res de mi, res on em pugui reconèixer. De veritat, desitjo no equivocar-me, no aixecar-me un dia i quedar-me mut, sentint que he perdut la capacitat d'explicar, si algú no em diu el què, el com i a qui.

Potser no, potser no les estigui perdent, potser només les vaig pulint, les deformo i les torno a la seva forma original, les suavitzo, les engalano i després les torno a despullar. Potser sigui això, un camí més, una manera diferent d'aconseguir que siguin meves, que deixin de ser per als altres. Potser no, potser no m'equivoco...